Avui m'he tornat a enredar...Sí. Ho sé. L'emoció pot amb mi. A vegades és bo, però a vegades l'únic que et porta és a trobar-te amb la bicicleta, a les 7.30 del matí, amb un fred i una boira que espanta, pedalant cap a Sta.Eugènia... "Pobreta no té cotxe" podeu pensar... NO.  Tinc cotxe. I amb 5min em planto davant de l'hotel, però quina emoció té això? cap ni una! I jo (i les meves ganes que no acabi l'estiu) hem decidit que fins que pugui aniré amb bici!

Ahir ja vaig fer-ho, i me’n vaig arrepentir. Vulguis o no, dues setmanes de vacances sense fer RES d'esport es noten...vaia si es noten...treia la llengua fins i tot a les rectes... Però l'únic que pensava era: "La tornada valdrà la pena...". La humitat de la boira em mullava els cabells, les mànigues de la suadera... "La tornada valdrà la pena...", en alguns trams només veia els cotxes gràcies als seus llums..."La tornada valdrà la pena...", i les pujades se'm feien interminables....

I de sobte, van ser les 3, i va arribar la tornada.... i va valer la pena...

El sol brillava com a ple juliol, em vaig arremangar els pantalons i tot (aprofitarem els últims raig de llum x posar-nos morenos :P) i com que fa baixada el camí era molt més agradable... La música és el que li va donar el toc final. No recordo què escoltava... un mix d'estils que porto en l'mp4 (crec que La Fuga i Manel...), vaig fer tot el camí amb un gran somriure a la boca i pedalant amb totes les meves forces. El sentiment de llibertat i felicitat que es sent amb el vent a la cara, i cantant "a grito pelao" els estrivillos de les cançons... identificant-me en cada una de les seves frases, trobant relació a tot el que diuen les seves lletres amb els moments viscuts... et vas donant compte de com seria la banda sonora de la teva vida...

Quines serien les cançons que més has escoltat, les que més has odiat, les que més t'animen i et fan saltar i les que t'enfonsen fins on no es pot més...

Avui he tornat a venir amb bici... i parlant clar: m'he maleït a mi mateixa als 5min d'haver sortit de casa...el temps era pitjor que el d'ahir...

Però bé, ja sol passar això, a vegades el principi el dolent, però només hem de pensar en el que ens vindrà després...que segur que val la pena....

Ja gairebé són les 3...

Peter Pan!

Aixxx...avui m'he posat nyonya...

He anat a treballar a les 8 del matí, després de dues setmanes de vacances...( Sí, dues setmanes, 15 dies, moltes hores i encara més minuts.., després de tot això, fa mooolt mal anar a treballar!) i he sortit al carrer amb un "airillo" familiar, una olor especial...Començava a sortir el sol, però encara feia fresca..i els he vist passar: La bandada de nens i pares i més nens i més mares que anaven tots corrent cap a l'escola...i clar, m'he posat nyonya... M'he vist jo allà, vestida (volia dir arreglada, però no, tampoc anava arreglada) per anar a la feina, i m'han començat a passar pel cap imatges de quan érem nosaltres els que anaven a l'escola, quan et tocava el despertador i el tancaves aprofitant al màxim aquells 10 minuts més, que semblava que et salvaven la vida (ben mirat això tampoc ha canviat tant..), fins que et venien a despertar els pares dient: vaaa que ja nem tard! Esmorzàvem galetes Principe i "Crispis" (a casa mai n'hem dit kellogs), carregàvem la motxilla i cap al cole s'ha dit!

El tema del dia eren els deures de català, l'examen de naturals, i els únics problemes que teníem eren els de matemàtiques... (que a vegades no sé si prefereixo els que tinc ara o aquells...mai se m'han donat bé les mates :P ). El retrobar-te amb les amigues cada matí davant la porta, l'emoció d'estrenar carpeta, o bolis de colors nous (eres molt "guai" si en tenies de molts colors diferents!), posar-te la bata (que es portava a rentar el cap de setmana, i si s'embrutava el dilluns anaves fet un "cuadro" tota la setmana!) i el súmmum era quan acabaves una llibreta i n'havies d'encetar una altre: arribaves orgullosa a casa dient als teus pares "He acabat la llibreta de socials!!"

Aix..en aquell moment ens queixàvem, però jo ja hi tornava amb els ulls tancats! I tot i que han passat uns quants anys, moltes vegades no ens ho sembla, ens seguim sentint iguals que fa 2, 6 o 10 anys... Les motxilles que portem ara també pesen, però ja no són plenes de llibres, sinó d'experiències, de gent que ens acompanya a tot arreu, d'emocions i sensacions que ens hem anat trobant i les anem guardant totes per treure-les en el moment oportú.... Continuem sent nens! :)