Una de piscines i bombolles

Posem-hi música: http://youtu.be/YWt4wmZ_EMI

Dia de pluja, i com sabeu, els dies de pluja donen per pensar.

Fa ja uns mesos una amiga va dir-me "Marina, a partir d'ara començaràs a conèixer gent nova, i segurament ho passaràs malament, per tant has d'embolicar-te el cor amb plàstic de bombolles, per evitar que ningú el traspassi i et faci mal". La idea era molt bona, si pot protegir els gerros de porcellana durant les mudances, també em podria protegir a mi... Al cap d'uns dies vaig estar-ho pensant... era realment una bona idea? Si sempre em protegia amb paper de bombolles no deixaria que ningú s'apropés, que ningú em coneixés, que no sorgissin oportuniats ni noves aventures, i d'aquesta manera no avançaria mai endavant... Així que he decidit treure el plàstic de bombolles i tirar-me a la piscina!

Mai se sap què pot passar, quan ni com, sempre passen les coses en els moments no adequats, quan tenim projectes i plans que no volem que s'interrompin, però he arribat a la conclusió que el món es divideix en dos tipus de persones:

* Els que estan a la punta del trampolí sense mirar al fons, preparats per saltar quan sigui el moment, sense importar què es puguin trobar. Pot ser que la piscina estigui a vessar, pot ser que aquells dies no hi hagi aigua.. però ells estan allà, ben agafats al seu flotador per si de cas es fan mal, la caiguda sigui una mica més lleu...

* I els que s'estiren a la tovallola i s'ho miren des de la distancia, esperant el moment indicat en que la temperatura sigui l'adequada, el nivell el correcte i no hi hagi cap perill. 

Jo vull ser del primer grup. M'arrisco. Decideixo VIURE amb totes les conseqüències, passi el que passi. Tirar-me de cap, fent volteretes o en bomba! Algun cop cauré de planxa, això segur, però si m’embolico amb plàstic de bombolles serà com quedar-me al vestidor, com ni posar-me el banyador, com anar a la piscina amb xiruques... 

Decideixo no ser dels que es queden a la tovallola,  perquè potser quan els hi arribi el moment de ficar-s’hi, els del trampolí haurem estat més ràpids.

Què hi dieu, saltem?? ;)

pd: Xixaa vaig dir-te que ho faria,  merci per la inspiració! ;)

El superpoder de la persona solitària

Posem-hi música!

Hi ha coses que no tenen preu. 

Quan aprens a fer coses sola, sense companyia de ningú les comences a descobrir. Són coses que passen desapercebudes quan tens gent al teu voltant amb qui distreure't. Moments sopant en una terrassa, on passen dos nois amb una guitarra i es posen a tocar:

Moments en que en una altre ocasió seguiries la conversa tranquil·lament amb l'acompanyant i no en faries ni cas, però al no tenir ningú amb qui conversar, ni distreure't, ni a qui mirar, se t'aguditzen els sentits. És com el superpoder de la persona solitària. Comences a fixar-te en tots els detalls: el menjar és més bo, o més dolent, o et sorprèn, o et recorda altres coses i moments; et fixes en la gent del teu voltant, qui són, què fan...

I la música és més música: T'acompanya durant aquests minuts en els que surts de la teva conversa amb tu mateixa per posar-hi atenció. Perquè aquest és un dels punts bons, aprens a parlar amb tu mateixa. T'escoltes i et respons. Això pot ser molt perillós! No sempre estem preparats per saber que ens demana realment el nostre cos, però en el fons és una cosa molt bona.

 Sempre he pensat que per obrir-te a la gent, per fer amics, per disfrutar, per enamorar-te, per deixar que la gent el conegui... has de començar per coneixe’t a tu mateixa...

Jerez de la Frontera, 6/8/12  :)

Doble o Res. Filosofades Marins

*Posem-hi música: http://youtu.be/N_5kv8QeBBc

Fa molts dies que no escric res, i no perquè no en tingui ganes, ni perquè no estigui inspirada... Sinó per falta de temps (mentida), de ganes (mentida)... En fi, per excuses vàries! :P

Estrenem agost, amb la tonteria ja ens ha passat mig estiu, atrafegats en fer plans, en omplir-lo al màxim, en aprofitar-lo com si fos la fi del món, i com la majoria de coses importants que esperem amb candeletes durant tot l'any, en un obrir i tancar d'ulls ja ens ha passat. Però no passa res! Que encara ens queda un o dos mesos ben bons! (a Vic no, que a mitjans de setembre ja podem començar a treure els polars) 

Així que, per donar una petita dosi d'adrenalina i optimisme a tothom (i ja de passada m'ho aplico a mi també),  us deixo amb aquest grandiós anunci de Voll-Damm:

Quanta raó. Quan t'arrisques et poden passar moltes coses dolentes, pots entrebancar-te, pots equivocar-te, o el pitjor de tot, pots passar vergonya. No sé perquè tots tenim aquesta por al "passar vergonya". Podem fer la ficada de pota més gran, però si ningú se n’assabenta és com si res hagués passat, en canvi quan la resta ho saben ens cau el món a sobre i ens quedaríem dins el llit fins que tothom s'oblidés de nosaltres. Però... i què passa amb les coses bones? Deixem de fer coses perquè no ens passi res dolent, però així tampoc ens pot passar lo bo! Si decidim no sortir de casa, si decidim no dir allò que volem, sinó fem un pas endavant, mai podrem saber què vindrà després. Sovint tenim massa por a lo desconegut, a que ens facin mal, tenim por de la por, i això no ens deixa obrir portes. Molt malament! Ja ho deien els Monty Python: Què hi tens a perdre? Venim del no res, i acabarem al no res, així doncs, què perdem? Res! Res surt de res. 

De totes maneres, jo em quedo amb la frase "Potser perdràs el cap i les formes". Potser sortirem del nostre rol de persones normals i respectables, de persones series i responsables, i què? Crec que tots alguna vegada hem pensat en deixar-ho tot enrere, en omplir una maleta i marxar a un altre lloc on ningú et conegui, on puguis començar a ser "tu" d'una altre manera. D'aquella manera que potser un dia vas voler ser, o en alguna ocasió t'hauria agradat ser però com que el teu "jo" exterior ja havia escollit anar per un altre camí, ja no podies ser-ho. Crec que amb els anys passem per moltes fases diferents, ens canvia la manera de pensar, de veure les coses, suposo que els cops que et vas donant pel camí t'ensenyen a anar perdent aquestes pors que no et deixen seguir endavant, que no et deixen canviar per arribar a ser qui realment vols ser, i aquí se'ns presenta l'oportunitat: L'estiu. Tres mesos en els que tot canvia, tot està permès. És com un comodí que ens permet treure la vergonya i deixar que el "jo" interior venci el "jo" extern de la resta de l'any, i permetre-li que mica en mica vagi guanyant terreny, fins sentir-nos lo suficientment segurs per poder ser qui volem ser cada dia de la nostra vida... (vaia filosofada eh! ;P)

Així doncs, aprofitem el temps al màxim, deixem a part les tonteries, fem el que realment volem, perquè només si aném endavant assumint i plantant cara a tot allò que ens vingui, podem arribar a ser qui volem ser. 

Bona segona part d'estiu a tots/es!!