grandiosos... QUEEN

La cançó d'avui no és una cançó qualsevol, podríem dir que és "LA CANÇÓ". 

Per mi, la millor de totes les que mai he escoltat, i mira que n'hi ha que m'agraden! Moltes d'elles no sabria on col·locar-les si les hagués d'ordenar per preferència, però indiscutiblement, aquesta sempre estaria en primer lloc. Només dient que és de Queen sembla evident que estarà en els primers llocs del rànquing, (per mi) un dels millors grups (per no dir el millor) de la història de la música.

Així que us deixo amb Bohemian Rhapsody. És d'aquelles cançons en les que tanques els ulls i disfrutes al màxim de cada canvi de ritme, de cada veu i cada tecla de piano... De la pausa que fa abans d'entrar el "Mama..." i de la força i l'energia que et corre per dins amb el  "If I'm not back again this time tomorrow" . M'encanta! Em posa la pell de gallina cada cop que l'escolto, i m'agafa el "subidon" quan comença la part més rockera. És d'aquells moments que si estiguessis en un concert en directe podries dir: "això és la felicitat!". No us hi heu trobat mai? hi ha algunes situacions ens les que et trobes en la màxima esplandor, potser dura un o dos segons, no gaire més, però t'invadeix una felicitat per dins que et fa sentir poderosa i que podries menjar-te el món! A mi em sol passar en els concerts, quan toquen la cançó que tan esperes, quan comences a sentir les primeres notes de la melodia i el teu cap ja assimila el que vindrà...quan penses: "Ara sí que sí!" i et fan esperar...i allarguen més del compte aquelles notes per fer-te parar boja...però finalment arriba el moment, i notes com t'enlaires amunt amunt, i cantes (o millor dit: crides) aquella lletra que t'encanta!

Jo crec que hauria d'haver nascut uns quants anys enrere... M'hauria encantat poder assistir a un concert de Queen, i de totes aquestes grans bandes que et fan vibrar cada cop que sents una de les seves caçons en alguna festa (entre la Lady Gaga i el Pitbull, i penses: "..si en Freddie aixequés el cap...")

En fi.. aquí us la deixo, amb subtítols i tot, així s'entén la lletra! La més gran del més gran:

...any way the wind blows...

Queen - Bohemian Rhapsody

PeTiTs MoMeNtS NaDaLeNcS

(cançoneta per ambientar: http://youtu.be/14hmLEs0u-8)

Doble post en una setmana! (sin que sirva de precedente...) però és que la ocasió s'ho val!

Avui m'ha arribat un catàleg de joguines!! Recordeu la il·lusió que feia anar a "Can Palmarola" i agafar un catàleg del taulell? En algunes botigues n'hi havia de ben gruixuts, gairebé llibres, tots ben plens de tot tipus de joguines, jocs de taula, disfresses, ninots de peluix... començaven per els destinats als més petits i mica en mica anaven apujant l'edat. Els últims anys ja sabies que havies de començar pel darrere per trobar allò que estaves buscant. I al final de tot, no podia faltar-hi la carta als reis!!!

El que m'ha arribat avui no és d'aquests, és d'aquells de paper més aviat com els del Mediamarkt o del Miró... I és del ToysRus!! Allò era el "no va mas" de les botigues de joguines!! Jo suposo que els que en teníeu un prop de casa no i donareu importància, però per a mi, anar al ToysRus va ser tota una experiència (crec que només vam anar-hi una vegada...). Recordo com els meus pares un dia van dir: "Nens, demà anirem al ToysRus a mirar joguines!". L’havíem vist anunciar a la tele, però mai havíem estat en un, així que amb tota la il·lusió del món, vam agafar el cotxe i vam anar al "toisaràs"!  (Perquè així és com ho pronunciaven als anuncis. Encara no sabíem prou anglès i no enteníem perquè se'n deia d'aquesta manera si s'escrivia d'una altre, però tampoc importava massa, el més important era que hi estàvem anant!). De més gran vaig entendre la gran incògnita de la vida: que la R volia dir "are". Vaig anar-li a explicar de seguida al meu pare, ja que aquell dia ens vam perdre, i va estar demanant a la gent que corria pel carrer on era la famosa botiga de joguines "toirús", lògicament ningú sabia de què parlava...

Fullejant el catàleg he quedat parada de com han canviat les joguines. Les nines d'ara ja no són princeses, sirenes, esportistes o cuidadores de cavalls... Les d'ara porten leggins, vestits extremats, jaquetes peludes i tops brillants, van maquillades de poligoneras, amb metxes de colors i cabells llampants. Ja no hi ha la Barbie infermera, profe de guarderia, la que patina o la perruquera... la d'ara seria més aviat una Barbie salía del after... Passa el mateix amb les joguines familiars: recordeu el tragabolas? o l' hundir la flota (aquest segur que encara existeix, però en una versió 2.0 modernizà i digital), el que treies òrgans a un pacient i pitava si ho feies malament (segur que d'aquí va venir la vocació de molts estudiants de medecina de la nostra generació :P), el perro pulgosso o el twister!!... Totes les joguines familiars han passat a ser "juga a hokey a la wii", "balla amb la x-box" o "canta amb la playstation". Els jocs de taula ja no són els de detectius, unes simples cartes o un taulell, ara pots jugar al "passapalabra", "uno para ganar" i "atrapa un millón" (que ja em direu quina gràcia té això sinó pots endur-te un milló de leurios i sense el Carlos Sobera aixecant la sella...)

Aixx..com ha canviat tot! No sé si és l'època, el temps fred que fa, o simplement la nostàlgia de la il·lusió que ens feia el Nadal quan érem petits, però tinc la sensació de que els nens d'ara s'estan perdent coses... Tot avança a gran velocitat, tothom vol créixer abans d'hora, i potser haurem de començar a pensar que allò que tothom ens vol fer veure sobre els avantatges de tanta innovació i tecnologia potser ho hauríem de deixar enrere en algunes ocasions... Bon Nadal (a l'antigua) a tothom!! :)

GrAnS VeRiTatS

Hi ha un munt de coses que tots sabem però no ens en donem compte fins que algú, algun dia no se sap ben bé perquè, les diu en veu alta, i una espècie d'interruptor s’encén dins el nostre cap i penses: Ostres, es veritat!

Dic això perquè ahir al vespre, mirant la Marató de tv3, van sortir aquells dos titelles que representa que li donen un toc "d'humor" al programa, i un d'ells va dir la gran frase:  Quan et poses el pijama tot s’alenteix.

Quina gran veritat! No us hi heu fixat? Després de l’estrès de tot el dia, del córrer amunt i avall per anar a la feina, de pensar en mil coses mentre en fas d'altres, telèfons, cotxes, televisió.... tot ajuda a col·lapsar-te el cervell, fins que arribes a casa, et treus les sabates i el poses el pijama. El món canvia, la perspectiva és diferent, et sents a gust, sense pensar en la imatge que dones als demés, si vas ben pentinada, ben vestida, amb roba neta, planxada... Tot és igual, estàs còmode, i no hi ha res millor! Us imagineu poder fer vida amb pijama i sabatilles? Jo fitxava ja! Faríem les coses més "d'estar per casa", al nostre aire, amb més seguretat... Sense haver de pensar en els si "aquests pantalons em fan el cul gros", "la camisa és incòmode", "les sabates em fan mal tornant de la discoteca"...

Penso en la quantitat de moments en els que estàs a casa i has de sortir a fer alguna cosa al carrer, i la mandra que fa canviar-se... Segur que tots ho hem fet! Baixar a comprar a la botiga, posar-te uns pantalons per sobre, la jaqueta i ale, cap al carrer! L’únic que penses en aquell moment és "que no em passi res estrany i que no m'hagi de treure la jaqueta!". El pare/mare que va a buscar els fills a la discoteca amb el pijama i les sabatilles... Si senyor! Jo només penso en la quantitat de pijames diferents hauran vist els mossos d'esquadra en els controls d’alcoholèmia quan paren tota la troupe de papes adormits que van a buscar la canalla... Anar a buscar una pizza a les 11 de la nit...Retornar les pelis a la bústia del videoclub perquè si la tens més de 3 hores et fan pagar 2euros més... Treure a pixar al gos a les 8 del matí un dissabte...(fas els menys moviments i canvis possibles per tornar-te a ficar al llit de seguida i que no et marxi aquella sensació d'escalforeta), fins i tot havíem tingut un company de classe que venia amb el pijama sota la roba! deia que a l'hora que es llevava feia molt fred a casa seva...

Voto per fer vida en pijama!! I aquests dies d'hivern, encara més... Abrigueu-vos! i amb una miqueta de sort, que el tió un en cagui us de ben bonic! :)

D'esquena al futur...

Aquest bloc hauria d'anar a l'apartat de música, però es mereix una entrada per la "puerta grande"!

Ahir Pep Sala feia un concert al Palau de la Música per "celebrar", o millor dit, commemorar els 25 anys del naixement de Sau, (per mi) el millor grup ,i un referent, de la història de la música en català.

Molta gent ho ha criticat i ho criticarà al llarg d'aquests dies: Que aquest home s'aprofita de la situació, que sense en Carles Sabater no té cap sentit fer res de Sau, que és una excusa per treure'n calers... Que què en penso jo? Que em van donar l'alegria de la meva vida quan vaig saber que feien un concert de "Sau"! I doble il·lusió al saber que era al Palau de la Música. 

Mai he estat fan d'en Pep Sala, més aviat al contrari... però Sau va marcar els meus inicis musicals, ja de petita em sabia totes les cançons (no n'entenia ni una, tot s'ha de dir!) però m'encantaven. Vaig tenir la sort de que em van portar a un concert, el primer concert a la meva vida!  Gairebé ni me'n recordo... Recordo l'entrada al concert, era fosc i hi havia molta gent, al mig de la sala hi havia una taula on venien samarretes, me'n van comprar una que m'anava com un vestit! Un cop a les grades recordo veure'ls de molt lluny (realment no ho estaven tant, però és la sensació que m'ha quedat sempre...) i el millor de tot, recordo moltíssim quan van tocar "boig per tu" que va caure una espècie de cortina d'aigua a l'escenari, que afegint-hi una llum blava era fantàstic!

El concert d'ahir va ser impressionant, espectacular, l'escenari ajudava moltíssim.

El "gran" Palau de la Música" resulta que és petit i acollidor... Els músics gairebé estaven a tocar, i es va crear un ambient tranquil, familiar, agradable... Van començar amb cançons una mica més antigues, menys mítiques però emocionants. Algunes d'elles lentes, que et feien quedar-te "empanada" escoltant la lletra (el so era brutal) i mirant tots els racons del Gran Palau. Digueu-me pava però era molt màgic! Al cap d'una estona es van arrancar amb un "Boig per tu" que va fer aplaudir i cantar a tothom. Jo ja no podia estar-me quieta a la cadira...tenia una necessitat inevitable d'aixecar-me, fer algun crit, saltar, aplaudir... i això va ser possible quan van començar amb temes més coneguts i rockeros. Amb un "És inútil continuar" tothom es va aixecar, i vam seguir drets fins que va sonar el "Tren de Mitjanit". Quin gran moment!!  Algun dia vaig escriure sobre els moments de felicitat extrema...doncs aquell n'era un! Cap al final es va asseure al piano i van començar a sonar les notes de "Perestroika". No diré res més d'aquest moment, al final us deixo un vídeo que he trobat i jutgeu vosaltres mateixos.... Vaig tenir pell de gallina des de la primera cançó fins l'última, una gran experiència que acabava amb un "Enviem un àngel" amb el dit assenyalant cap al cel en memòria al gran Carles.

A tots els que no heu nat mai a un concert al Palau us aconsello moltíssim anar-hi algun cop. És igual el tipus de música, el grup, que t'agradi més o menys... l'ambient que es respira allà dins és al·lucinant!  I en definitiva res mes... esperant que segueixin havent-hi grans músics que aconsegueixin al cap dels anys, que la gent segueixi recordant i vibrant amb les seves cançons.

Perestroika - Sau

La qualitat no és molt bona...pero és lo que hay! ;)

una mica de.... LA FUGA!

La Fuga - Gigante

La Fuga els vaig coneixer anant cap al Viñarock, així que no puc evitar cada cop que sento alguna de les seves cançons, pensar en aquell cap de setmana! Vam agafar el cotxe un divendres a la tarda quan l'Ester sortia de treballar i vam marxar cap a Villarobledo. Pel camí feiem repàs dels grups que actuaven (la meitat ni els coneixiem...) jo sabia que volia arrivar a temps de veure Marea (cosa que Murphy òviament va impedir, i va fer que entressim veient la onada de gent com sortia del seu concert...)

Recordo trossets de cançons, que en mig d'una bojeria de gent, fum, gots, cerveses...sonaven i ressonaven al meu cap! Ara quan les sento penso en aquell moment, i m'agrada, per no dir que m'encanta! Recordar els moments surrealistes que vam viure, amb gent que no coneixiem de res, però allà estavem , convivint o sobrevisquent (millor dit) , perquè aquests festivals superen la ratlla del "potulisme"! Buscar desesperadament algun lloc on trobar un wc decent.... duxar-se per 3€ al mig del carrer amb una manguera... dormir en una tenda amb el cabàs del menjar, les motxilles, les sabates, tot! perquè ningú se'ns endugúes res...alimentar-nos a base de truita de patates (precuinada es clar!), llaunes de tonyina en conserva, sardines es escabetx (ester recordaré sempre la "olor" de les punyeteres sardines!xD), pa amb tomàquet i cervesa.... Llevar-se a les 11 havent dormit 3 hores i pensar: avui aigua, i als 5 minuts tenir la cervesa a la mà...Anar als concerts a les 5 de la tarda amb samarreta de tirants i haver-te de posar totes les samarretes de la motxilla, la suadera, el sac de dormir i encara passar fred a les nits... tornar a les 12 a la tenda a menjar algo i dormir una horeta per tornar-hi fins a les 6.... i per colmo, tenir concert d'en Peret l'última nit a les 4 de la matinada, estar-lo esperant tot el cap de setmana, i quedar-nos adormides (això ho maleirem tota la vida!!).... no té preu!!

Petits moments perfectes!

Avui he experimentat el "moment perfecte del dia".

Segur que tots l'heu trobat molts cops aquest moment, quan dius "això és el cel!". La putada dels moments perfectes és que duren poc, i que els segons que hi ha després d'un moment perfecte són tot el contrari, és com una caiguda lliure que t'estampa contra el terra i et torna a la realitat. Us explico:

Fa fred. Si, és cert, ja tocava... És el normal d'aquesta època... Però això no treu que, als que ens agrada la calor, ens foti bastant que de cop i volta comenci a fer fred.
Passes de la màniga curta (o fins i tot els tirants) a la jaqueta, de les sandàlies a les botes, de les ulleres de sol al mocador del coll... i el pitjor:  Del dormir tirat per sobre el llit, a la manta...  Aiii la manta... 
Els primers dies l'agafes "per si de cas" i a mitja nit resulta que tens calor i l'apartes, o treus la cama per fora, o te la trobes feta un munyoc al terra. Al cap d'uns dies ja no et fa tanta nosa! Ara ja te la poses a sobre tota la nit, i passa a formar part de "Les coses imprescindibles que s'han de tenir en un llit" (juntament amb el mitjó de fa tres dies que ha desaparegut i te'l trobes amagat entre els llençols). Fins que arriba un dia, o millor dit EL dia, que fa una mica més de fred del normal, i aquesta manta fa que passis de dormir bé, normal, decentment, a dormir espectacularment bé! Que l'aixecar-te del llit sigui la cosa més difícil que hagis fet a la vida, que només tinguis un desig: quedar-te allà arrugada, doblegada, embolicada enmig dels llençols per sempre. Aquí hi ha el moment perfecte!! Aquells 10 minuts de marge que tots posem al nostre despertador per tenir el gustasso de dir-li "fota't! que m'hi estic una estona més!", i que durant l'estiu passaven bé, però ara són la gloria!! D'allà no s'aixeca ningú, tots voldríem trucar a la feina dient "uiii és que no em trobo massa bé avui...", i maquines plans estratègics de com fer el que normalment t'ocupa 15 o 20 minuts en només 10, per tal de poder allargar 5 minutets més aquell temps dins el llit... Jo he fet autèntiques curses de velocitat per casa a 2/4 de 8 del matí, per poder guanyar 3 tristos minuts de manta...

I llavors, tal com us he dit al principi, ve l'estampada contra el terra... Ja no pots esperar més, t'has d'aixecar sí o sí, però tot ho trobes fred:  La casa està freda... la roba també està freda... fins i tot la tassa de vàter és freda! I surts de l'habitació mirant enrere, com a les pel·lícules romàntiques quan després de fer-se un petó s'allunyen mirant enrere i pensant "aaaix...quines ganes de tornar-hi".

Però bé, no es pot tenir tot, així que esperarem que arribi el cap de setmana per poder-nos quedar dins el llit, tot i que llavors ja no serà el mateix... Perquè la gracia d'aquests moments perfectes és que apareixen en els moments més inoportuns, suposo perquè així duren menys, venen racionats en petites dosis perquè sapiguem apreciar-los millor  :) 

Abrigueu-vos, que fa fred!

La història de la noia que va deixar de mossegar-se les ungles...

Remenant i actualitzant el blog, entre els esborranys hi he trobat "això" que vaig començar a escriure un dia i vaig deixar penjat (devia sortir-me algo millor a fer i vaig deixar-lo a mitges..). Us ho ensenyo, i després en parlem:

//Des de petita, de tota la vida, que a la família ens hem mossegat les ungles. Ho devíem aprendre del nostre cosí gran (Albert, t'ha tocat el rebre!), i tots vam agafar el mateix vici, de quatre cosins que som, tots amb els ungles ben petites.

Alguna vegada havia fet el pensament de deixar-ho, però ara entenc als fumadors/es quan diuen que és tan difícil deixar un vici!! ostres...me mare m'havia untat les ungles amb aquell líquid tan dolent, que en teoria t'hauria de treure les ganes de fer-ho, però tu allà, valenta, fas el cor fort i segueixes mossegant! ja fa uns anys vaig aconseguir-ho per primera vegada! ...em va durar una setmana.... (ho sento, no tinc força de voluntat)

Fa un parell d'anys (per un seguit de coses) em van posar unes ungles falses. Jo estava més contenta!! que no em vaig adonar de la gran putada que eren aquestes coses llargues a les puntes dels meus dits fins que vaig començar a fer coses "normals": Trucar el timbre de casa una amiga....no podia! picava primer amb l'ungla...; Escriure amb el mòbil...tota la vida ho havia fet amb la punta dels dits...ara ja no podia tampoc! havia de fer-ho amb la "yema"...; total, van durar quatre dies...me les vaig arrencar amb les dents!

Fa un mes, en motiu del casament de la pixurri, vaig decidir que ho tornaria a intentar! "Aquest cop sí, ho aconseguiré!" i em plau explicar-vos que JA PORTO UN MES!!!  i tinc unes mans que fan un goig.... :D

La veritat és que encara no estic acostumada a veurem-hi, em fa una gràcia i una il·lusió! //

Us informo que actualment torno a mossegar-me les ungles... (merda!)

Quin desastre! però be, seguirem intentant-ho... i per si de cas, llenço des d'aquí una petició a amics i amigues: Caseu-vos! així torno a tenir motius per deixar el vici! ;)

Avui m'he tornat a enredar...Sí. Ho sé. L'emoció pot amb mi. A vegades és bo, però a vegades l'únic que et porta és a trobar-te amb la bicicleta, a les 7.30 del matí, amb un fred i una boira que espanta, pedalant cap a Sta.Eugènia... "Pobreta no té cotxe" podeu pensar... NO.  Tinc cotxe. I amb 5min em planto davant de l'hotel, però quina emoció té això? cap ni una! I jo (i les meves ganes que no acabi l'estiu) hem decidit que fins que pugui aniré amb bici!

Ahir ja vaig fer-ho, i me’n vaig arrepentir. Vulguis o no, dues setmanes de vacances sense fer RES d'esport es noten...vaia si es noten...treia la llengua fins i tot a les rectes... Però l'únic que pensava era: "La tornada valdrà la pena...". La humitat de la boira em mullava els cabells, les mànigues de la suadera... "La tornada valdrà la pena...", en alguns trams només veia els cotxes gràcies als seus llums..."La tornada valdrà la pena...", i les pujades se'm feien interminables....

I de sobte, van ser les 3, i va arribar la tornada.... i va valer la pena...

El sol brillava com a ple juliol, em vaig arremangar els pantalons i tot (aprofitarem els últims raig de llum x posar-nos morenos :P) i com que fa baixada el camí era molt més agradable... La música és el que li va donar el toc final. No recordo què escoltava... un mix d'estils que porto en l'mp4 (crec que La Fuga i Manel...), vaig fer tot el camí amb un gran somriure a la boca i pedalant amb totes les meves forces. El sentiment de llibertat i felicitat que es sent amb el vent a la cara, i cantant "a grito pelao" els estrivillos de les cançons... identificant-me en cada una de les seves frases, trobant relació a tot el que diuen les seves lletres amb els moments viscuts... et vas donant compte de com seria la banda sonora de la teva vida...

Quines serien les cançons que més has escoltat, les que més has odiat, les que més t'animen i et fan saltar i les que t'enfonsen fins on no es pot més...

Avui he tornat a venir amb bici... i parlant clar: m'he maleït a mi mateixa als 5min d'haver sortit de casa...el temps era pitjor que el d'ahir...

Però bé, ja sol passar això, a vegades el principi el dolent, però només hem de pensar en el que ens vindrà després...que segur que val la pena....

Ja gairebé són les 3...

Peter Pan!

Aixxx...avui m'he posat nyonya...

He anat a treballar a les 8 del matí, després de dues setmanes de vacances...( Sí, dues setmanes, 15 dies, moltes hores i encara més minuts.., després de tot això, fa mooolt mal anar a treballar!) i he sortit al carrer amb un "airillo" familiar, una olor especial...Començava a sortir el sol, però encara feia fresca..i els he vist passar: La bandada de nens i pares i més nens i més mares que anaven tots corrent cap a l'escola...i clar, m'he posat nyonya... M'he vist jo allà, vestida (volia dir arreglada, però no, tampoc anava arreglada) per anar a la feina, i m'han començat a passar pel cap imatges de quan érem nosaltres els que anaven a l'escola, quan et tocava el despertador i el tancaves aprofitant al màxim aquells 10 minuts més, que semblava que et salvaven la vida (ben mirat això tampoc ha canviat tant..), fins que et venien a despertar els pares dient: vaaa que ja nem tard! Esmorzàvem galetes Principe i "Crispis" (a casa mai n'hem dit kellogs), carregàvem la motxilla i cap al cole s'ha dit!

El tema del dia eren els deures de català, l'examen de naturals, i els únics problemes que teníem eren els de matemàtiques... (que a vegades no sé si prefereixo els que tinc ara o aquells...mai se m'han donat bé les mates :P ). El retrobar-te amb les amigues cada matí davant la porta, l'emoció d'estrenar carpeta, o bolis de colors nous (eres molt "guai" si en tenies de molts colors diferents!), posar-te la bata (que es portava a rentar el cap de setmana, i si s'embrutava el dilluns anaves fet un "cuadro" tota la setmana!) i el súmmum era quan acabaves una llibreta i n'havies d'encetar una altre: arribaves orgullosa a casa dient als teus pares "He acabat la llibreta de socials!!"

Aix..en aquell moment ens queixàvem, però jo ja hi tornava amb els ulls tancats! I tot i que han passat uns quants anys, moltes vegades no ens ho sembla, ens seguim sentint iguals que fa 2, 6 o 10 anys... Les motxilles que portem ara també pesen, però ja no són plenes de llibres, sinó d'experiències, de gent que ens acompanya a tot arreu, d'emocions i sensacions que ens hem anat trobant i les anem guardant totes per treure-les en el moment oportú.... Continuem sent nens! :)

Cosetes d'Estiu

Ja fa dies que el tenim aquí (encara que la última setmana no ho hagi semblat...) però Si, l'estiu és a tot arreu! Fixeu-vos-hi, segur que l'heu vist...S'amaga en les robes de la gent, en les mirades, en les olors, en les escoles tancades, les sandàlies amb mitjons, les camises florejades, els cantants que només treuen el nas durant aquests tres mesos, les terrassetes a petar de gent, els riures fins les tantes, els despertars amb la llum del sol, i les tornades cap a casa fent-se clar... Les bicicletes, el volant del cotxe que crema, i el cartró per evitar que això passi;  les festes majors, el no importar que l’endemà toqui treballar, l’invasió de programes "xorres" a tot els canals de televisió, els para-sols de schueppes (o propagandes vàries), els amics amb la guitarra a la platja, els castells de sorra, el perdre la xancleta enmig d'aquesta, els biquinis sexys i incòmodes, la "burbujita" i els "manguitos" , el flotador amb el cap d'ànec, les ulleres amb tubo que s'entelen als 2segons de submergir-te a l'aigua, i els remeis que a tots ens han ensenyat perquè això no passi.. ;)  La por a les meduses, els matalassos que surten volant, els calipos, els papes amb "marconi" i els nanos amb banyador XL i calçotets a sota (no ho he entès mai..), l' "ai, uix, com crema!" al trepitjar la sorra, l'empastifada de crema protectora, els estrangers "gambes", i el moreno paleta com no! el càmping, fer del banyador la peça de roba fonamental i acompanyar-lo amb una samarreta o pantalons qualsevols, el treure't sorra del cos al cap d'una setmana, les passejades al costat del mar, les banyades nocturnes patint perquè no veus el fons... i mil coses més que segur que em descuido, i mica en mica aniré trobant i recordant altre vegada...

Ja m'han fet emprenyar!

Mira que he començat bé el dia avui, però ha estat engegar la tele, i ja m'ha començat a pujar la mosca al nas... Ahir ja vaig sentir-ne a parlar, de tot aquest tema de les etiquetes en català, però quan he sabut que han decidit prohibir-ho, m'he indignat! (ja tinc la tenda apunt i em planto al mig de Santa Eugènia, o aquí davant el parc de l'hotel..xD)

Diuen que serà obligatori etiquetar en un idioma oficial, que si vols fer-ho en català, ja pots fer-ho! però fot-li el castellà també. És molt lògic, podria dir que ho entenc i tot, que és normal que si volem vendre un producte, hagi d'estar a l'abast de tothom que pugui comprar-lo, que és veritat que molta gent que viu a Catalunya no parla català, que tenim tots els turistes que ja tenen prou feina en dir "sangria, paella i olé" com per haver de llegir en català... Però sabeu on està el problema? Que fer les etiquetes en dos idiomes és més complicat que fer-ho en un, que segurament també és més car, que si un "brick" de llet està ple de lletra, on trobarem espai per escriure el doble? Les ampolles de cervesa seran tot etiqueta!! (això tindrà l'avantatge que les ampolles d'Estrella portaran doble etiqueta de Port Aventura!! xD). Així, què farà la gent? La opció fàcil: directament en castellà. Igual que escullen la opció fàcil les teleoperadores que truquen a casa (i tu veus que és un 93); igual que els caixeres de molts supermercats, igual que a molts punts d'informació de segons quines zones; igual que la gran part (per no dir quasi totes) les botigues de Barcelona (i que mica en mica també ens hi anem trobant als pobles, fins fa poc, "més catalans de Catalunya"...)

En fi, que la idea general ja pot ser bona, però les conseqüències no ho seran. Tornem a la mateixa guerra de sempre, en comptes d'intentar mantenir les petites cultures, tradicions i  idiomes, prefereixen passar-hi per sobre amb les seves ànsies de ser superiors. "Unificar el país" en diuen, quin gran país, on quan podríem anar molt endavant, acabem anant enrere...

Apali, ja m'he desfogat! ;)
*És només una opinió, perdoneu, però ho havia de dir!

P.D: si, Moritz etiqueta en català, però no és catalana! (que no nos embauquen!! :P )

La punyetera llei de Murphy

Que les torrades cauen sempre pel cantó de la mantèga ho sabem tots..; que busques aparcament durant 20 min i quan t'il·lusiones perquè n'has trobat un és un "vado", tots ens hi hem trobat...; que vas al wc i justament l'únic dia que no portes kleenex s'acaba el paper...sabeu de què em parlo..xD Aquests i en un llarg etc d'ocasions és quan maleím aquest home (que ningu sap res de la seva vida a part que era GAFE amb majuscules!) El seu lema era: "Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament"

Jo m'he considerat gafe des de sempre, sóc maldestre ("torpe", parlant clar), pico amb les cantoneres de la taula, m'enganxo el jersei a la maneta de les portes, a vegades em rellisquen les coses de les mans...què hi farem, ningú és perfecte! Però sentir-me tant gafe i maleïr tant al Sr.Murphy com aquest últim any no m'havia passat mai. Des que treballo a l'hotel, crec que m'ha sortit com un sensor al meu cos que cada cop que  surto del meu lloc de treball ha de passar alguna cosa... m'explico:

Estic tot el matí corrent per recepció, no entra ningú, màxima tranquil·litat... de sobte tinc necessitats humanes (per dir-ho finament...), vaig cap al wc i a la que t'asseus... sona el telèfon! cagumdena! ...i per colmo, s'han equivocat...

Un dia que hi ha molta feina, toca anar a fer llits! Quan tothom és fora i tot està tranquil, tanco la porta amb clau amb un cartellet monissim que diu: "truqueu al timbre, si us plau" (bona cosa vaig dir..), dos pisos d'escales amunt i quan sóc a dalt, sona el timbre.... tooorna a baixar... i llabors per si no és poc, m'he deixat el telèfon a dalt al 2n pis, i em truquen!!!

Hi ha gent que diu que qui creu en aquesta llei és pessimista.... ho nego totalment, jo sóc una persona optimista! El meu lema és: Si pot sortir bé, sortirà bé! ...encara que hagis de donar unes quantes voltes, pujar unes quantes escales, i aguantar-te la pixera per arrivar-hi... ;)

Salud!

Exemples:

- Llei de la busqueda indirecte: La manera més ràpida de trobar una cosa és buscar-ne una altre, sempre trobes allò que no estas buscant..

- Llei del telefon: Tot cos submergit en una banyera, fa sonar el telèfon.

- Llei de la caiguda lliure: Tot esforç fet per agafar un objecte en caiguda lliure, provoca més danys que si el deixessim caure a terra.

La probavilitat que té la torrada de caure amb la melmelada mirant avall, depèn del valor de l'alfombra.

- Llei de les cues i els embussos: La cua del costat sempre va més ràpid (comprovat 100%). No ajuda cambiar de carril, la llei no s'altera.

- Llei de la cinta adesiva: Hi ha dos tipus de cinta adesiva: la que no enganxa i la que no es pot treure.

- Llei d'atracció de particules: Tota particula voladora, sempre troba un ull obert.

Les cartes sobre la taula..

Avui dia de pluja...no m'agrada quan plou... m'agrada després, un cop surt el sol que té un brillo especial... no m'agrada que troni, m'espanta... m'agradava sentir la pluja des de dins la "roulotte", això si... adoro la olor de gespa mullada...  m'encanten els dies de primavera... m'emociona el primer dia que pots deixar la jaqueta a casa... dormir amb mitjons... odio passar fred als peus... m'encanta posar-me les catiusques... em fan gràcia els nens que porten la bufanda per sobre la caputxa de la jaqueta... m'agrada escoltar música pel carrer... cantar fort al cotxe... no canto a la dutxa... em sento ridícula quan, escoltant música amb auriculars, em donc compte que els altres em senten... m'agrada que a la gent li agradi la música... em fa feliç ensenyar coses als demés... i aprendre'n de noves... treballar en una feina que m'ompli... "Estudia allò que t'agradi encara que no en trobis feina, perquè no hi ha res pitjor que  passar-te anys estudiant algo que no suportes, i per colmo haver-hi de treballar tota la vida"... m'agrada sentir-me identificada en les cançons... relacionar músiques amb moments viscuts... m'agrada sentir-me útil... saber que puc fer-ho tot... aconseguir els reptes que em proposo... m'entristeix no aconseguir-ho... ploro quan em fan mal... i quan m'emociono...  RIURE, m'encanta riure...  em sento bé ajudant a qui em necessita... escoltar els problemes dels altres... em decepciona quan no escolten els meus... tinc por de la impotència... Disfruto ballant... m'agrada passar'm-ho bé... m'encanten els sopars de nenes!... procuro cuidar als amics... m'agrada que em cuidin... dir-se coses amb la mirada... tenir "telepatia" amb una altre persona quan porteu molt temps junts/es... no suporto a la gent prepotent... m'indignen les injusticies... m'encanta el mar... seure a la platja i deixar que passi el temps... estimo a la meva gent... m'agrada viatjar... i m'encanta agafar el cotxe i anar a l'aventura.... m'agrada conduiïr... ballar amb els ulls tancats... m'encanta fer un "pause" per quedar-me amb un segon feliç... descobrir què és la felicitat... i reconèixer que és molt més simple del que ens pensem... estar amb els meus, m'encanta... no m'agrada que em menteixin... em treu de polleguera la gent interessada... espero impacient les converses de cerveseta... necessito ocupar el meu temps lliure... em canso de "tirar del carro"... m'encanta recordar moments i treure el somriure tonto... la sensació d'il·lusió de trobar-te algú que feia dies que no veies... somriure als demés... i que em somriguin a mi... Sobretot això: somriure als demés, i que em somriguin a mi...

Bogeria de Gener

10 de Gener, les escoles tornen a obrir, la gent torna a treballar (els que han tingut la sort de fer vacances aquests dies..), els nens badallant i arrosegats per pares i mares han de deixar les joguines a casa per tornar-se a trobar amb els companys, totes menys una! que se l'emporten al cole per poder "fardar" del que els hi han portat els reis... els llums del carrer ja no s'engeguen, d'aquí a dos dies passaran les grues i ja els treuran...en definitiva, aquí s'acava aquesta època d'il·lusió que tothom esperava, que tothom prepara amb màxima cura perquè tot surti a la perfecció, i en tres setmanes tot s'esfuma, i aquest sentiment del Nadal torna a quedar guardat en una caixa, a dalt de tot d'un armari o al traster del garatge, juntament amb l'arbre, les boles, el tió, i les cintes que pengen del balcó.

I quina és la manera més radical de tallar amb tot això?? Si senyors, les rebaixes! Un mes (o dos, perquè n'hi ha que gairebé s'ajunten amb les d'estiu!) d'encara mes bojeria que per Nadal, on tothom surt als carrers per barallar-se per una samarreta que fins ara valia 6 eurus i ara en val 3... per la jaqueta que hem vist durant tot l'hivern i ara està a un 20%, o per qualsevol cosa innecessària que, com que només val 2.99€ l'hem de comprar. Divendres (1r dia de rebaixes) vaig cometre el terrible error de pensar: "Aquest any t'avançaras i hi aniràs el primer dia! així almenys trobo alguna cosa de la meva talla..."  Bona cosa vaig dir! Il·lusa de mi...

De forma estratègica vaig muntar'm-ho per anar a Granollers al migdia: "És l'hora que tothom dina...no hi haurà gaire gent..."  Osti tu! La gent no deuria dinar aquell dia! (o la meva "brillant" idea no havia estat tant brillant, i els altres havien pensat el mateix, xD). Les botigues estaven a petar! a rebentar! Crec que mai havia vist tanta gent en una botiga! Jo sóc de les que van a rebaixes la setmana abans que s'acabin, a veure què trobo (rampunies, ja us ho dic ara...) , i visto lo visto, crec que seguiré amb la mateixa tècnica, perquè prefereixo pagar 5€ més per una peça de roba, que passar-me una hora fent cua i empenyent les altres noies per obrir-me pas entre muntanyes de pantalons.