...jo que sempre he estat noia de mar...

Posem-hi música! http://youtu.be/Ep5KPOAD1mM

Ahir em van dir: "Què vols dir que d'aquí a Nadal...?? si dilluns que ve caguem el tió!"

Blanca, com si m'haguessin tirat una galleda d'aigua freda, què dic freda, glaçada! D'aquí una setmana caguem el tió.. Òstia. I jo sense "espiritu navideño", sense (voler) donar-me'n compte que s'acaba un altre any... que l'estiu ja queda molt lluny, que les aventures d'aquest 2012 han passat de llarg i en començaran de noves. Hem de començar a passar pàgines, a tancar portes i posar la mirada sobre el que pugui venir, obrir finestres, porticons, portalades, el que sigui, però seguir, seguir i seguir...

Ha estat un any difícil, durillo, complicat... diferent, MOLT diferent. Un any ple d'emocions, de sentiments contradictoris, de muntanyes russes emocionals. Un any en el que he conegut a moltíssima gent nova, persones molt diferents. Diferents entre elles, diferents a mi... Persones amb les que connectes sense saber perquè, persones amb les que coincideixes per casualitat en un lloc i es converteixen en amigues, en confidents, en conegudes de tota la vida. M'he tornat molt fan d'Albert Espinosa, en el seu llibre El Món Groc (molt recomanable  igual que tots els altres) parla d'els Grocs, que són persones iguals a tu, "almas gemelas" que corren pel món, que potser encara no coneixes o mai coneixeràs, però els pots identificar. Són aquelles persones amb les que et creues i es crea un vincle especial, a vegades amb només una mirada, a vegades amb una conversa. Persones amb les que comences a parlar i et dones compte que teniu més en comú del que us pensàveu , que connecteu,  que us enteneu... A vegades es converteix en una amistat, a vegades en perdem el rastre...i altres vegades no fa falta ni tenir-hi contacte per saber que sempre les consideraràs persones especials!

Conèixer a una sevillana en un bar de Liverpool i trobar-me a mitja nit buscant un pis amb una caixa de cerveses, anar a Torroella a cantar gospel (sota la mirada estranya de les amigues de "S'ha tornat boja?") i que l'atzar d'un dinar popular faci acabar un cap de setmana totalment improvisat filosofant amb una cerveseta davant del mar (quin fart de riure!),  tancar una sidreria d'Astigarraga a la zona vip, descobrir el Prymark a Londres, veure lavabos inimaginables a Donosti, conèixer una grega que viu a Roma que viatja a Jerez per ballar flamenc i resulta que estem al mateix hotel! (guapa!), posar-me una samarreta "rojiblanca" al cul del món, voltar festes majors enganxant gomets en un mapa, dormir al cotxe, a l'autocarabana... Acampar a l'hotel, fer el punki per Tàrrega, emocionar-me, desil·lusionar-me, perdre la noció del temps... ballar, cantar, cridar, perdre la veu després de cridar "Independència" l'11S, saber que serem tietes, que les coses canvien, que no tothom és com et penses i que a vegades no tothom és com et pensaves...

Quan de sobte et trobes sola tens dues opcions: Compadir-te, perdre't, no saber què fer, aferrar-te al passat o al sofà de casa i esperar a que tot passi... O decidir aixecar-te, encara que costi, buscar noves vies d'escape, perdre't entre la gent, escollir el camí difícil en comptes del fàcil, donar mil voltes per arribar a un punt en comptes d'agafar la drecera, complicar-te una miqueta la vida... Tot per donar-se compte que, sense aquesta muntanya russa, sense perdre's i trobar-se, aquest 2012 potser només hauria estat un número més d'un calendari.

Contenta de tot, seguiré complicant-me la vida. Quina gràcia hi ha sinó? 
Bon Nadal, festes, any... Siguem feliços!!

...2013 comença (o continua) l'aventura...

Des del terra de la cuina o Una venjança molt dolça

Posem-hi música!: http://www.youtube.com/watch?v=ajC1SQujeBU&feature=share&list=PL36B145BDF1CF40CE

M'agrada seure al terra de la cuina i escoltar música.
No sé perquè, és una mania ben tonta, però se'm posa bé.
La cuina és el lloc de casa on menys estic i l'únic lloc que em ve de gust estar quan tinc temps lliure i decideixo fer algo de profit.
Em ve de gust estar a la cuina. Em poso música, els guants, i vaig fent...Fins que sona alguna cançó que, nosé què té, que em fa parar i seure.
M'apoio als armaris, al radiador.. depenent del que trobi abans.
Sempre m'ha agradat seure al terra. Hi ha gent de sofà, de cadira... jo sóc de terra.
Escolto, paro, penso... potser penso massa... diria que és on apareixen els millors moments de reflexió.
Quan fem sopars, és el punt de trobada. Mentre una controla l'olla, l'altra ajuda, l'altra obra una birra, l'altra el fa un porret...Xerrem, bevem, filosofem, solucionem el món, ens trenquem el cap, diem "Sí, a partir d'ara ho faré"... i l'extractor de fum s'emporta tots aquests pensaments juntament amb el vapor de l'aigua que bull...
Ara m'estic aficionant (almenys ho intento!) a cuinar mentre rento els plats, més que res perquè m'avorreixo.
Sóc impacient, no sóc capaç de remenar una olla durant 10 minuts, així que mentre està al foc aprofito per netejar i ordenar. Llavors vaig de cul i se'm crema, però així em sembla que he aprofitat més el temps.
"La cuina vol paciència" ho sé, però jo no en tinc, ho sento...


...Ara torno del dentista, per 3a vegada en menys d'un més, m'ha matat un nervi. Avui sí, ho hem aconseguit, dic ho hem perquè jo també hi he posat força de la meva part! Resulta que tinc uns queixals de ferro, són uns valents! I no es deixen matar... això m'ha costat una hora de patiment (mooolt patiment) i una gran passada de targeta de crèdit (no sé què m'ha fet més mal...)
Deu ser això? Els nervis dels meus queixals són massa forts i no em deixen tenir paciència per cuinar?
Bé, total que per venjar-me del dentista m'he posat a fer un pastís de formatge amb melmelada de nabius (arándanos, que no aranyons, cosa que he après aquest matí!)

Apa! Aneu fent salivera!

Ojuu amb el muntatge!! ;P

Tarda de d'un dilluns qualsevol de novembre (26/11/12)

Quina gràcia!

Cada dilluns al matí faig una ullada a El9Nou a la recerca d'ofertes i sortejos per a subscriptors, on per cert em va tocar 1kg de castanyes amb les que vam organitzar un dels sopars més divertits i amb un dels finals més surrealistes que hem fet al Palauet... però be, no volia anar per aquí... el que deia: Faig una ullada a les ofertes, repasso el diari per sobre (sobretot les fotos, sempre hi surt algú conegut!) i llegeixo l'entrevista de la contraportada. Es diu "Sóc així..." i sempre entrevisten a algun Osonec/a que no té perquè ser famós ni conegut, simplement propietaris de negocis, de locals, alcaldes, esportistes... bé, que potser algun dia m'entrevisten a mi! (estrany, ja que no conec a ningú de El9Nou, però amics tot és possible!). Les preguntes sempre són les mateixes:  el teu llibre preferit, programa de televisió que mires, una frase que t'identifiqui, a quin cantó del llit dorms.. preguntes ràpides i breus, sense massa filigrana, que depenent de l'entrevistat les respostes són soses i insulses, o sobrepassen el límit de la originalitat!

Al que anava, dues de les preguntes són: "Que repetiries si tornessis a tenir 20 anys?"  a la que la gran majoria contesten "Tot", seguit d'un "I què no repetiries?" a la que la graaan majoria contesta "Res".... Vinga vaaa!!  A qui voleu enganyar? En serio? Ho tornaríeu a fer tot igual? D'acord, si ens posem filosòfics podríem dir que tot allò que hem fet és el que ens ha portat a ser qui som ara, els entrebancs ens han ajudat a aixecar-nos i a aprendre...i blablablabla... I una merda!! Estic segura que si ens hi posem a pensar, TOTS canviaríem alguna cosa del nostre passat... Si tornés a tenir 20 anys, o millor dit, si tornés uns quants anys enrere...

...no m'enamoraria platònicament d'un noi que mai em va fer cas... ni seria tan pava i innocent. M'agradaria haver espavilat abans! Enganyaria als pares per sortir de festa amb les amigues... me n'aniria amb aquell noi que tenia cotxe, encara que fos irresponsable ficar-se al cotxe d'un desconegut... pillaria hores de classe per anar de compres a mercat... no m'hauria deixat enredar tan fàcilment... ni m'hauria cregut tot el que em deien els que només volien regalar-me les orelles... aniria amb peus de plom en la meva primera relació... hauria aprofitat més la meva època universitària... muntat més fetes, fet més bogeries... potser hauria fet més el cafre... hauria parlat en moments que no sabia com fer-ho... segurament pensaria menys i actuaria més...

Tot i que potser, si hagués fet totes aquestes coses, ara no seria la persona que sóc, potser no tindria les amigues que ara tinc, potser mai hauria conegut a gent que m'ha ensenyat i apoiat... Potser no haurien aparegut persones fugaces i amors platònics, potser no m'hauria fet farts de riure i plorar recordant aquelles èpoques... Sinó m'hagués entrebancat les vegades que ho he fet, no hauria après com sortir-me'n i afrontar els problemes... Estic seguríssima que seria diferent, potser millor o potser pitjor, això mai ho sabrem, però no tindria ni la força ni l'optimisme que ara tinc, ni les pors i inseguretats que m'envolten... Així que:

Marina, què repetiries si tornessis a tenir 20 anys? Tot.
I què no repetiries? Res.

Que complicada que és la vida...no? ;P

*no tinc música per aquest, s'accepten idees!! 

MAGO DE OZ

Estamos locos de atar, somos trovadores que en tu ciudad damos pinceladas de color a tu gris realidad. Somos mitad caballeros, mitad bohemios y embusteros, no somos lo que un padre quiere para su hijita bebe.

Així es presenten, ells són Mago de Oz. El dilluns vam anar al seu "últim concert" amb en Jose Andrea com a cantant. Va ser un concertàs! La Razzmatazz estava a petar de gent, mai l'havia vist així. 5 minuts abans de començar el concert la cua de gent per entrar donava la volta a tota "la manzana"... a dins semblava impossible que hi cabés tothom, hi havia gent als balcons de dalt, alguns d'ells asseguts al terra amb les cames penjant, d'altres drets i ajupits al darrere estirant el coll per veure l'escenari. Des de baix allà al mig de tothom, era de gallina de piel. Només es veien caps, mans i braços alçats. En molts moments deixaves de mirar l'escenari per fer una ullada al teu voltant i al·lucinar de lo entregats que estàvem tots. En aquell moment va ser quan em vaig donar compte que era l'últim concert. D'acord, potser n'hi haurà més, potser el grup seguirà... potser li canviaran el nom i seguiran fent la mateixa música (cosa que espero!), però en el fons, era l'últim concert...
... El primer concert que vaig anar de Mago de Oz va ser fa uns 6 anys, quan van venir a tocar a Vic. Jo només havia escoltat d'ells la típica "fiesta pagana", però un bon amic (Gerard, va por tí! ;P) em va dir "Si pots anar-hi, ves-hi, t'encantaran!!". Així que si el concert era a les 10, a 2/4 de 10 jo corria buscant algú que hi volgues anar. Va ser com una revelació, només sabia una persona que li agradava Mago de Oz, no sabia si estava per Vic, si ja tenia plans, si voldria, si podria, si... total, la vaig trucar, i em va dir "Marinaaa, estava buscant algú!!" (el destí, no hi he cregut mai però aquell dia no sé perquè, va aparèixer). En un moment ens vam plantar al lloc on tocaven. L'escenari era impressionant, un gran vaixell pirata ocupava tota la tarima. Enmig de focs artificials i bengales van sortir ells, cantant, tocant, vestits de pirates amb unes pintes força memorables, i com que no em sabia a lletra de les cançons i no podia cantar ni cridar, vaig decidir escoltar (cosa que potser hauríem de fer més sovint...). Va ser brutal! Les lletres, boníssimes, i la música... millor encara! Grans músics, molt grans músics! El violí i la flauta..crec que mai havia vist ningú moure els dits amb tanta rapidesa! Realment, vaig sortir d'allà amb un subidón d'adrenalina, i unes ganes de començar a escoltar la seva música enormes. És per això, que es mereixen sobradament un trocet d'espai en aquest apartat de música important per a mi. Amb moltes ganes que segueixin endavant regalant-nos cançons i lletres amb les que seguir pensant, reflexionant i saltant en els concerts.

Fins aviat cabroneeeeesss!!!

Jamás podré dejarla, mi vida es una canción, soy escultor del alma, soy músico y amo en clave de sol... hasta que aguante mi voz!

Mago de Oz - Desde mi cielo

no és ni la millor cançó, ni la que té mes qualitat de so, però només pel moment que s'emociona val la pena!

Urticària

Aquests polítics són l'ostia!!

Es passen l'oposició dient que ells ho farien millor, que si ells haguessin estat els escollits haurien fet això, allò i bla bla bla... I ara que tenen l'oportunitat de sortir escollits i puguin fer tot allò que deien, es fan caqueta i es queixen de les el·leccións abançades...
Aaaaiii senyors ppolítics... que s'hi està molt be escarxofat a la cadira sense haver-se de mullar ni tenir responsabilitats!!!

Crec que a partir d'avui compraré accions del 3/24...

Perquè sóm una NACIÓ, i no una Comunitat Autònoma.

Que tremoli l'enemic

Altre cop amb el 3/24 enxufat... Altre cop amb (si fos un tio) els collons ben inflats... 

Mireu, primer de tot, els que sou entesos en política no em feu massa cas. No hi entenc, no estic massa al cas del que fan els partits polítics, no m'interessa massa la veritat... Però hi ha una cosa que sí sé: Que sóc catalana, catalanista, nacionalista, independentista (digueu-li com vulgueu), i m'emprenya tot allò que es faci en contra la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra manera de ser i fer, i la nostra terra. 

Sé que molta gent critica en Mas. Sé que molta gent critica CiU per no ser prou d'esquerres. Sé que molta gent critica el pacte fiscal, dient que s'ha d'anar directament cap a la independència. Sé que molta gent diuen "Siii eleccions avançades"... I jo pregunto: Macos i maques, a qui collons penseu posar de president si fem fora el Sr.Mas??? 

En Junqueras? L'Uriel Beltran? L'unic que veig amb una mica d'empenta és en Lopez Tena, però creieu realment que cap d'aquests ens pot portar a cap lloc?

Ho sento, jo no sóc de CiU, ni fan de l'Artur Mas, però és l’única persona de tota aquesta colla de polítics que veig amb suficient serietat i consciència per poder-nos portar fins on tots volem. Crec que el que haurien de fer els de dalt és començar-nos a escoltar. Què estem demanant? Entre tots aquests crits d’INDEPENDÈNCIA hi ha crits de "unió política", de "penseu en el poble i no en la cadira que ocupeu", de "n'estem farts de caps de país que no fan cas al que la gent demana", de "democràcia de pacotilla"...

Així que des d'aquí espero sèriament que no es facin noves eleccions, sinó que tots, i quan dic tots vull dir poble i politics, vull dir gent d'esquerra i gent central, vull dir els que sempre hem votat a un partit i hem vist que no han fet (i no faran) res de bo... Anem a una! Recolzem a la persona que (per votació democràtica) està davant nostre, i estiguem al carrer quan faci falta perquè, tan ell, com la resta de partits (i així la resta d'aquest país que no ens valora i alhora no ens vol deixar marxar) vegin que els catalans tenim clar el què volem i vegin de què sóm capaços quan ens unim!

Perquè demostrarem qui sóm a tota aquesta gent que menysprea la nostra cultura i lluita per aconseguir enfonsar-nos, i que "el poble unit mai serà vençut"! (en castellà sona millor, però no ho veia ètic)

M'ha agradat molt un tros del discurs d'en Mas: 

"Que Catalunya es consideri una nació a ella mateixa és un sentiment, una realitat, unes arrels i una identitat... és tot això junt! Això no es canvia per una constitució, ni per declaracions, ni per pressions, ni posant-nos la por al cos. Si no van poder-ho canviar les dictadures, com voleu que ho canviïn altres situacions!? Res canvia la voluntat dels pobles."

Molt orgullosa, Visca Catalunya!

Una de piscines i bombolles

Posem-hi música: http://youtu.be/YWt4wmZ_EMI

Dia de pluja, i com sabeu, els dies de pluja donen per pensar.

Fa ja uns mesos una amiga va dir-me "Marina, a partir d'ara començaràs a conèixer gent nova, i segurament ho passaràs malament, per tant has d'embolicar-te el cor amb plàstic de bombolles, per evitar que ningú el traspassi i et faci mal". La idea era molt bona, si pot protegir els gerros de porcellana durant les mudances, també em podria protegir a mi... Al cap d'uns dies vaig estar-ho pensant... era realment una bona idea? Si sempre em protegia amb paper de bombolles no deixaria que ningú s'apropés, que ningú em coneixés, que no sorgissin oportuniats ni noves aventures, i d'aquesta manera no avançaria mai endavant... Així que he decidit treure el plàstic de bombolles i tirar-me a la piscina!

Mai se sap què pot passar, quan ni com, sempre passen les coses en els moments no adequats, quan tenim projectes i plans que no volem que s'interrompin, però he arribat a la conclusió que el món es divideix en dos tipus de persones:

* Els que estan a la punta del trampolí sense mirar al fons, preparats per saltar quan sigui el moment, sense importar què es puguin trobar. Pot ser que la piscina estigui a vessar, pot ser que aquells dies no hi hagi aigua.. però ells estan allà, ben agafats al seu flotador per si de cas es fan mal, la caiguda sigui una mica més lleu...

* I els que s'estiren a la tovallola i s'ho miren des de la distancia, esperant el moment indicat en que la temperatura sigui l'adequada, el nivell el correcte i no hi hagi cap perill. 

Jo vull ser del primer grup. M'arrisco. Decideixo VIURE amb totes les conseqüències, passi el que passi. Tirar-me de cap, fent volteretes o en bomba! Algun cop cauré de planxa, això segur, però si m’embolico amb plàstic de bombolles serà com quedar-me al vestidor, com ni posar-me el banyador, com anar a la piscina amb xiruques... 

Decideixo no ser dels que es queden a la tovallola,  perquè potser quan els hi arribi el moment de ficar-s’hi, els del trampolí haurem estat més ràpids.

Què hi dieu, saltem?? ;)

pd: Xixaa vaig dir-te que ho faria,  merci per la inspiració! ;)

El superpoder de la persona solitària

Posem-hi música!

Hi ha coses que no tenen preu. 

Quan aprens a fer coses sola, sense companyia de ningú les comences a descobrir. Són coses que passen desapercebudes quan tens gent al teu voltant amb qui distreure't. Moments sopant en una terrassa, on passen dos nois amb una guitarra i es posen a tocar:

Moments en que en una altre ocasió seguiries la conversa tranquil·lament amb l'acompanyant i no en faries ni cas, però al no tenir ningú amb qui conversar, ni distreure't, ni a qui mirar, se t'aguditzen els sentits. És com el superpoder de la persona solitària. Comences a fixar-te en tots els detalls: el menjar és més bo, o més dolent, o et sorprèn, o et recorda altres coses i moments; et fixes en la gent del teu voltant, qui són, què fan...

I la música és més música: T'acompanya durant aquests minuts en els que surts de la teva conversa amb tu mateixa per posar-hi atenció. Perquè aquest és un dels punts bons, aprens a parlar amb tu mateixa. T'escoltes i et respons. Això pot ser molt perillós! No sempre estem preparats per saber que ens demana realment el nostre cos, però en el fons és una cosa molt bona.

 Sempre he pensat que per obrir-te a la gent, per fer amics, per disfrutar, per enamorar-te, per deixar que la gent el conegui... has de començar per coneixe’t a tu mateixa...

Jerez de la Frontera, 6/8/12  :)

Doble o Res. Filosofades Marins

*Posem-hi música: http://youtu.be/N_5kv8QeBBc

Fa molts dies que no escric res, i no perquè no en tingui ganes, ni perquè no estigui inspirada... Sinó per falta de temps (mentida), de ganes (mentida)... En fi, per excuses vàries! :P

Estrenem agost, amb la tonteria ja ens ha passat mig estiu, atrafegats en fer plans, en omplir-lo al màxim, en aprofitar-lo com si fos la fi del món, i com la majoria de coses importants que esperem amb candeletes durant tot l'any, en un obrir i tancar d'ulls ja ens ha passat. Però no passa res! Que encara ens queda un o dos mesos ben bons! (a Vic no, que a mitjans de setembre ja podem començar a treure els polars) 

Així que, per donar una petita dosi d'adrenalina i optimisme a tothom (i ja de passada m'ho aplico a mi també),  us deixo amb aquest grandiós anunci de Voll-Damm:

Quanta raó. Quan t'arrisques et poden passar moltes coses dolentes, pots entrebancar-te, pots equivocar-te, o el pitjor de tot, pots passar vergonya. No sé perquè tots tenim aquesta por al "passar vergonya". Podem fer la ficada de pota més gran, però si ningú se n’assabenta és com si res hagués passat, en canvi quan la resta ho saben ens cau el món a sobre i ens quedaríem dins el llit fins que tothom s'oblidés de nosaltres. Però... i què passa amb les coses bones? Deixem de fer coses perquè no ens passi res dolent, però així tampoc ens pot passar lo bo! Si decidim no sortir de casa, si decidim no dir allò que volem, sinó fem un pas endavant, mai podrem saber què vindrà després. Sovint tenim massa por a lo desconegut, a que ens facin mal, tenim por de la por, i això no ens deixa obrir portes. Molt malament! Ja ho deien els Monty Python: Què hi tens a perdre? Venim del no res, i acabarem al no res, així doncs, què perdem? Res! Res surt de res. 

De totes maneres, jo em quedo amb la frase "Potser perdràs el cap i les formes". Potser sortirem del nostre rol de persones normals i respectables, de persones series i responsables, i què? Crec que tots alguna vegada hem pensat en deixar-ho tot enrere, en omplir una maleta i marxar a un altre lloc on ningú et conegui, on puguis començar a ser "tu" d'una altre manera. D'aquella manera que potser un dia vas voler ser, o en alguna ocasió t'hauria agradat ser però com que el teu "jo" exterior ja havia escollit anar per un altre camí, ja no podies ser-ho. Crec que amb els anys passem per moltes fases diferents, ens canvia la manera de pensar, de veure les coses, suposo que els cops que et vas donant pel camí t'ensenyen a anar perdent aquestes pors que no et deixen seguir endavant, que no et deixen canviar per arribar a ser qui realment vols ser, i aquí se'ns presenta l'oportunitat: L'estiu. Tres mesos en els que tot canvia, tot està permès. És com un comodí que ens permet treure la vergonya i deixar que el "jo" interior venci el "jo" extern de la resta de l'any, i permetre-li que mica en mica vagi guanyant terreny, fins sentir-nos lo suficientment segurs per poder ser qui volem ser cada dia de la nostra vida... (vaia filosofada eh! ;P)

Així doncs, aprofitem el temps al màxim, deixem a part les tonteries, fem el que realment volem, perquè només si aném endavant assumint i plantant cara a tot allò que ens vingui, podem arribar a ser qui volem ser. 

Bona segona part d'estiu a tots/es!!  

Unes grans cançons per la sida

Segur que per molts va passar gairebé desapercebut, segur que d'altres n'heu sentit a parlar algun cop i no n'heu fet ni cas, o potser heu pensat que no valia la pena...o potser alguns us n'heu assabentat tard, però divendres el Sant Jordi es va omplir de persones molt diferents: grans, joves, nens, avis, personatges públics i gent "normal" però tots amb la mateixa intenció, per veure (i sentir) la desfilada d’ ARTISTES que van passar per damunt l'escenari i així col·laborar amb una gran causa com és la investigació del virus la sida. Un concert (o esdeveniment) que si pogués tornar al matí de divendres us diria a tots que hi anéssiu, perquè va valer molt la pena. 

El primer en enfilar-se a l'escenari a donar la benvinguda (amb el seu Qualsevol nit pot sortir el sol) va ser el gran Sisa, seguit de Manu Guix amb el Que tinguem Sort de Llach. Tot el Sant Jordi cantava a l'hora.  Un dels moments més emotius va ser la Marina Rossell sola damunt l'escenari amb la seva guitarra cantant La Gavina (gallina de piel!). Crec que si els músics van ser encertats, els temes que van interpretar encara ho eren més. Miguel Poveda donant-li el "toque flamenquillo" a El cant dels ocells, i sens dubte el gran descobriment de la nit, Sílvia Pérez Cruz. Penso buscar els concerts (en petit format això si) que farà aquesta noia, perquè vaig al·lucinar. No sabíem què cantaria, però quan va començar amb "Ella em va estimar tant..." el Sant Jordi va respondre amb un gran aplaudiment a les Paraules d'amor de Serrat, cançó i cantant que tots trobàvem a faltar en el cartell. Al acabar va presentar les "estrelles" de la nit: Lluís Llach i Pep Guardiola. La cançó poc coneguda, un poema de Martí i Pol, que no penso comentar i us deixo el vídeo perquè comproveu vosaltres mateixos perquè la gent, emocionada i amb la llàgrima caient, van alçar-se a crits d' "Independència" quan en Guardiola va acabar amb un “que tot està per fer, i tot és possible”.

Llavors va començar la festa: Lax'n'Busto, Pep Sala, Gerard Quintana amb Sabor de Gràcia, la Troba Kung-Fú , el gran mestre Peret que va començar amb El mig amic (que venia camises a la plana de Vic (i un OLË de la Marina colat entre l’expectació del St.Jordi)) i no en va tenir prou, perquè va seguir amb L'emigrant. Obrint Pas fent un reclam a la sanitat pública i en contra  les retallades, Antonia Font, Mishima, Els Amics de les Arts i en Jean-Luc, els Terapia de Shock (que entre això i l'actuació al Camp Nou per la victòria del Barça l'any passat ja no poden demanar res més aquests nois!) Els Gossos, reclamant que "Ja que tots col·laborem per trobar solució a aquesta malaltia, esperem que les empreses farmacèutiques ho tinguin en compte i si mai es troba la vacuna, que sigui pública i accessible a tothom, i no només a una petita part de la població". La Beth i en Joan Masdeu, que van començar amb una cançó poc coneguda i tot plegat (per sorpresa de tots) van seguir amb el Bon dia dels Pets!
I per acabar, tots damunt l'escenari, nosaltres dempeus, i al centre Pep Sala amb la guitarra per començar (després d'unes paraules de record a Carles Sabater) amb el Boig per tu, que vam cantar tots junts, alhora, mentre jo mirava al·lucinada el Sant Jordi, pensant com hauria d'haver estat aquell famós concert del 91... Entre això, el Dr.Clotet, instigador d'aquest projecte, s'obre l'americana i desplega una estelada. Crits d'independència, aplaudiments, pum pum-pum eh... pum pum-pum eeeh... el Sant Jordi tremolava... En la terra humida escric...
Per dins meu pensava "Marina, disfruta d'aquest moment que això no ho viuràs mai més", i així ho vaig fer...  

Aguirre a la foguera!!

Cremada és poc, i mireu que tot just són les 10 del matí...

Ahir ja em va començar a tocar una mica (força) la pera, i avui me l'acaben de tocar encara més. 

Què és això de l'Aguirre i el partit del divendres?¿? Estem en democràcia (representa) oi? Aquí tothom ha de poder expressar el que pensi, els seus ideals, els seus sentiments, les seves idees polítiques... sinó és així, senyal que vivim en un altre tipus d'estat polític... i prefereixo no pensar-ho...

"És un ultratge al màxim dirigent del país, a la bandera", i bla bla bla... 
Que no es mereix/mereixen més que mai una bona, gran, i esplèndida xiulada? Que això es critiqués la primera vegada que va passar, ho puc entendre, però amb l'any que ens han donat aquesta família (als que representa que hem de respectar) crec que es mereixen que el poble manifesti el que pensa d'ells. I que no pateixi l'Esperenza, que si cal, agafant l'exemple d'aquest rei tan "campexano",  llavors ja demanarem perdó...  

Així que des d'aquí, animo a tothom a una forta, fortíssima xiulada! I que tremoli Madrit!!

Qui també es mereixeria una bona xiulada és la persona que ha autoritzat la manifestació feixista per aquest mateix divendres. 
*http://www.as.com/futbol/articulo/autorizada-manifestacion-ultra-separatismo/20120510dasdasftb_24/Tes
*http://buscantraons.blogspot.com.es/2012/05/manifestacio-feixista-el-mateix-dia-de.html
Ens hem tornat bojos? Això ja supera el límit de les guilipollades!(perdoneu, però no trobava una altre paraula).  Això si que és provocació i no la xiulada al rei! Són ganes de buscar problemes, d'enfrontar   les comunitats per poder dir als diaris que "Un grupo de catalanistas y vascos independentistas la lían en Madrit en una manifestación "pacifica" espanyola". Apaaa!! D'això se'n diu manipular. Manipular els actes a gust dels polítics perquè la gent de la resta d'aquest seu país rebi informació distorsionada. Ja n'hi ha prou!

Des d'aquí només espero que tot el col·lectiu de catalans i bascos que seran allà el divendres, es comportin com cal, i demostrin a la resta de persones que sabem què és el respecte,  que no caurem en les seves trampes... ah! i que sabem xiular com ningú!! ;)

Pd: Grandissim discurs de Puyal al rebre el premi de Català de l'any. Per qui no l'hagi sentit:

*minut 9:45

MoMeNtS

Porto mesos pensant i donant voltes a un mateix tema: Els MOMENTS

Ja fa temps vaig decidir que no creia en el destí, que em negava rotundament a pensar que les coses estan organitzades, que no tinc control de la meva vida, que tot està escrit i no puc decidir res del que em passi. 

Llavors, creia en la sort? En les casualitats? en "El lloc adequat en el moment adequat"...? SI, en això crec jo! Aquesta és la frase que ho defineix: Crec en els "moments". 

Crec que realment la vida es mou en "moments", en estar allà en el minut/segon/instant que toca, per rebre una noticia, una mirada, un somriure... A vegades una tonteria, una conversa, un comentari (des)afortunat et fan fer un pas endavant. Envalentonar-te a anar a algun lloc, a saltar, a llançar-se al buit, a conèixer a algú, a fer coses que, sinó hagués estat perquè en un "moment", una persona et va dir una frase o una paraula que et van donar força a fer-ho, mai hauries imaginat.

"Moments" que arriben en el moment adequat, quan sembla que s'aliniin els astres i l'univers et somrigui, quan se't ofereixen oportunitats en el millor moment de la teva vida, o quan gràcies a aquestes oportunitats pots decidir canviar-ne el rumb.

I "moments" que saluden quan no toca, corren massa i arriben d'hora o s'apalanquen i venen tard, coses que per molt que ens esforcem a que surtin bé, és impossible, és difícil i feixuc. La casualitat us va posar en "El lloc no adequat en el moment no adequat", i per molt que vulguis creure-hi, val més deixar-ho córrer i seguir endavant, a l'espera d'aquell "moment" que camina a pas de marxa, al ritme que toca, i espera que hi passis pel costat per donar-te una sorpresa. 

Mai se sap, potser algun altre dia, aquest que corria massa està esperant a la següent parada, i és molt millor que quan era ràpid i precipitat. Ves a saber, la sort és capritxosa, a vegades et fot un moc però afortunadament a vegades et pica l'ullet! ;)

pd: Una abraçada a tots els "moments" de la meva vida!  

Que boig el món...

Posem-hi música: 

Estem sonats! El món s'està tornant boig. 

Des de ja fa un temps alguns dels aparells electrònics que m'envolten han decidit fer-me "bulling" i deixar de funcionar. Tot va començar per l'ordinador, l'equip de música, la rentadora i ahir el mòbil. Si, un mòbil nou d'aquests que ho fan tot.. que finalment vaig fer cas a tots els que us rèieu el meu nokia prehistòric (que en 4 anys ha caigut, s'ha mullat i mil coses més..i segueix funcionant) i em vaig aventurar a la vida moderna amb un smartphone que a les dues setmanes ha petat. (apunt: la tecnologia i jo no hem sigut mai amics..)

L'ordinador: Te com a molt 3 anys... Va caure (patosa, ho sé), es va tirar de cap, amb la mala sort que es va esquerdar la pantalla. Ell seguia funcionant, però només podia veure mitja pantalla (llei de Murphy: només la part dreta, i normalment el menú d'Inici i totes les icones estàn a la part esquerra (gran Marina..gran..)) 

Arreglar la pantalla: de 200€ tirando p'arriba. L'ordinador en va costar 400...no surt a compte arreglar-lo, i és una llàstima perquè funcionava perfectament...

Equip de música: D'aquells guapos! Per guapos no vull dir bo, ni esplèndid, ni maco, ni dels que fan mil coses (o potser si però jo no sé com van..), sinó d'aquells grans, amb un bon parell d'altaveus, amb plataforma per 3 cd's i lloc per 2 cintes de cassette! El regal de quan devia fer 14 o 15 anys, aquella època en que quan més gros fós més molava.

D'ell no em puc queixar...ja té molts anys i comença a fer el tonto, a vegades s'obre sol, a vegades no es vol obrir, a vegades no et deixa posar segons quin cd... Però bé, res que no es pugui arreglar amb un parell de copets laterals o la força bruta ;)

I la rentadora... Una rentadora que no arriba ni als 4 anys, pràcticament nova (no ha fet gaires rentades), no té calç, ni el filtre embussat, ni està cascada, ni perd aigua... simplement es va espatllar "la placa", el panell de control, el que dona les ordres a tot l'aparell... "No sé quan pot valer, s'ha de demanar, però conta uns 200 i picu euros.. Et surt més a compte comprar-ne una de nova.." - Paraules del tècnic.

I ja està? Com si res: compra'n una de nova! Però si funciona, l'ordinador està bé! La rentadora és nova! Perquè l'haig de llençar quan el 99% de les peces funcionen bé?

I jo ara em pregunto: Què estem fotent?¿? Evolucionar vol dir comprar i llençar? Omplir el món de merda (parlant clar) perquè no ens surt a compte arreglar-ho? Està bé que els aparells electrònics d'avui dia siguin barats, però potser valdria més pensar de forma coherent, pagar una mica més per una tele i que et duri 10 anys en comptes de 3... Buscar la manera que una part de l'aparell no et valgui el mateix que l'aparell sencer...Tan sols pensant una mica en les generacions futures, que acabaran vivint envoltats de les restes que nosaltres estem llençant. 

Procurem reciclar, llençar les coses als contenidors blaus, verds i grocs, però què en fem dels aparells grans? De les coses que no es reciclen? 

Fer-ne muntanyes, apilonar-los, cobrir-los de sorra, plantar-hi quatre arbres a sobre i llestos, aquí no passa res. Com la majoria de coses que fem les persones, colguem els problemes i hi plantem un parell d'arbres a sobre, no fos cas que amb el temps poguéssim tornar-los a veure... 
Llastima que amb els anys el vent s'emporta aquesta sorra, i tot el que hem colgat sense solucionar, torna a sortir...

Recomanació: WALL-E 

MeRcAt DeL RaM!

Un, dos, tres....comencem!!

Si senyors! ja el tenim aquí, el més mític, el més antic, la festa popular oficial de Vic, el gran, l'inigualable, (el que fa uns anys era la hòstia i ara a ningú l'interessa).... El MERCAT DEL RAM! (orgull d'osona?¿!?)

Quan érem petits era la gran festa de la zona, era l'inici de les vacances de Setmana Santa, l'últim dia de trimestre, el dia de fer la mona a l'escola i cantar caramelles, el cap de setmana de trobar-se amb els amics, d'anar a fer un entrapà per dinar i anar a les atraccions, de sortir a passejar i trobar-te la gent de la classe, anar a mirar animals, els vedells petits, els cavalls, quedar-te amb cara de tonta per un grapat de cabretes i oques, comprar braçalets i arracades a les paradetes, pujar als tractors, somiar amb el cotxe que et compraries quan fossis gran, i com no, anar a fer un entrepà de pollastre a l'ast a Can Planesbones!

Actualment, tot i que no podrem anar a veure cavalls perquè fan pagar entrada ("que paguin els de fora, els d’aquí ja en veiem sempre de cavalls!" ;P), tot i queixar-nos perquè tallen tots els carrers de Vic i es torna en una bogeria, tot i pensar "abans era millor", tot i no il·lusionar-nos amb els cotxes perquè sabem que no  en podrem comprar mai un com aquell, tot i no fer vacances de Setmana Santa, tot i que s'hagi comercialitzat molt i ja no sigui per a la gent del poble sinó més per anar a fer-hi negocis... Tot i això, sempre ens quedaran les atraccions!!!

Quedarem amb les amigues per anar a fer la volta de rigor, comprar un parell de xapes i unes arracades, pensar "sempre hi ha els mateixos xamaquitos tocant la flauta a sobre d'una musica de cd (que totes sonen igual) i que et volen vendre per 10€", farem un soparet, riurem, beurem, i amb un parell (o tres) de copes de més direm: Anem a pujar a la granota!!! I ens pixarem de riure allà enfilades amb 26 anys, donant vots amunt i avall recordant quan en teníem 15...

El diumenge entrapà de pollastre a l'ast... i direm: "Pots comptar...això del mercat del ram era millor fa uns quants anys.." . Però el moment de la granota no ens el traurà ningú! ;)