Un gran camí inca...

A vegades penso en les senyals...
Quan aterrissava a Lima, en el canal de radio de l'avió sonava "Radio Gaga" de Queen. Vaig saber que aniria bé, que d'aquest viatge només en podria treure coses positives!

Només arrivar vaig coneixer un argentí de "muy buena onda". I si tenir-ne un al grup eren riures assegurats...imagineu un grup de 16!! Ells han estat la meva familia en tot el camí inca. M'han infiltrat en el seu grup. He passat a ser la Mari, la catalana, la española, la gallega... Hem compartit riures, histories, nits estrellades espectaculars, cerveses als 4.000 metres d'altura, escales eternes, pujades difícils i baixades fent el cabra per la muntanya, proposicions indecents chamujeras i converses a la llum del frontal congelats fora les tendes..

DIA 1 (emoció, il.lusió)

El primer dia ens van enfilar al bus i ens van dur cap al Km.82 on començava el camí. Nervis, ganes de començar, de caminar fins l'objectiu sense esperar-me que finalment l'objectiu seria lo de menys. Un parell d'hores de caminada i parada a dinar. Els porteadores, o "porters" (crit popular en tot el camí cada cop que en passava un, per deixar-li pas) són els veritables herois de la història. Surten els últims, ens avancen a tots i quan arrivem al campament tenen les carpes muntades i el dinar casi apunt. Bombones de gas, plats, olles, taules i cadires..tot dins d'un  sac o enbolcallat amb una roba i unes corretges per penjar-s'ho a l'esquena. Sopetes per dinar i sopar acompanyat d'arros i algo de carn.
A la nit un cop el campament està muntat em donc compte d'on estic. És impossible d'explicar amb paraules. Envoltats de muntanyes, quan no hi ha ni un lot encès les estrelles brillen com mai havia vist. Fem unes cervesetes per coneixens una miqueta i a dormir que a les 5.30 toca estar d'empeus!
La nit als 3.200 metres d'altura és freda, però ja em puc preparar que demà dormim als 4.000m!! El despertar no és molt suau... Uns cops a la carpa i un "buenos díaaaas" amb acctent Quechua.




DIA 2 (el més temut)

5.30h del matí d'empeus. Guardar el sac, la roba d'abric, plegar l'esterilla i tot a la motxilla. Un matesito de coca, pa torrat amb melmelada i s'ho curren i ens fan tortas! Buenos días dits entre espuma de pasta de dents, amb cara de son i fred, mentre fem cua per anar al "labavo" (si es que sen podia dir així...Creiueme que en quatre dies he vist wcs que espero no veure mai més!!jeje)
El millor moment del dia? Obrir la tenda i observar les vistes... quedar-me uns minuts dins el sac, morta de fred, assimilant que ho estic fent, que estic al mig del no-res, amb gent desconeguda que passen a ser la meva familia, els meus amics, els companys d'aquesta aventura.
Comencem a caminar amb una mica de claror. Avui és el dia dur. Toca pujar 1000 metres, i la major part del trajecte és d'escales. Avui no parem a dinar, cadascú va al seu ritme i ens trobarem al campament sobre les 3 o 4 de la tarda. Llabors ja dinarem, berenarem, soparem i el que faci falta! Ens donen snaks per sobreviure: un platan, unes galetes i uns caramels. Aquest és el kit del muntanyero, juntament amb una bosseta de fulles de coca (per si de cas!). Per si no és suficient, a partir de la meitat del recorregut deixarem de trobar paradetes on comprar aigua, begudes o snaks... així que hem de prevenir!!
Al principi la pujada és durilla, però es pot suportar... La millor ajuda pel cansament? Els bons companys de viatge!! Esos argentinos buenos! Entre parones para descansar, intentos de hacer carreras, risas y bolitas de coca, el segundo día quedó como uno de los mejores! Gracias por hacerlo más soportable! ;)
Arribem a prop dels 4.000, aquí hi ha l'últim punt de compra (tot carissim per suposat!! no es pot demanar més a aquestes alçades) Comprem aigua...gatorade...alguna xocolatina.... i birra!! Ens repartim una cerveseta entre tots per agafar forces i caminar l'últim tram. Jo m'en guardo una a la motxilla, serà el premi quan arrivem al cim!!! :) Així que amb un pes més a la motxilla, enfilem l'últim tram d'escales cap al "Paso de la mujer muerta" (que es como quedé yo despues de esto!). Ens il.lusionem creient veure el final del camí, i ens morim quan veiem que voreja la muntanya i segueix..i segueix...i segueix... És impossible parar, si pares no arrenques, així que mica en mica anem enfilant... I amics/gues, em fa mooolta il.lusió dir-vos que vam arrivar prímeeees!!! (després dels noruegs clar, ells van a un altre ritme) 
L'alegría al arrivar a dalt és indescriptible, i tal com sabiem tots, ens vam beure la cervesa dels vencedors!!! :)
Arrivar a l'esperadissim campament, converses sota un arbre protegint-nos de la pluja... cartes, bruixes i prediccións... horoscops i històries de gallina de piel... Pensar en fer fora els porters de la carpa per posar-nos-hi nosaltres (que malas personas!), sopar d'infiltrada aprenent coses sobre política argentina...
I després tornen les converses de frontal, guants, gorro... i a dormir (en mi carpita vip personal!! )

DIA 3 (de la muntanya a la selva)

La mateixa rutina de les 5.30h, esmorzar, Buenos días, Hoy pasé frio.., Yo no, tengo una buena bolsa de dormir (que suerte la tuya!), ens reperteixen agua hervida, 1L per persona,  i caminem! Avui és el dia més llarg, caminem 16km (crec..), trobem un munt de ruines en les que pararnos, descansar i aprofitar per apendre historia i cultura. Passem de la muntanya a la zona de selva. Camins estrets al costat de precipicis, muntanyes enormes que s'apilen, porter! porter! , arbres i orquidies, fins que arriva el millor moment. Veiem el Machu Picchu!!! La muntanya, no la ciutat! (Aclaració: machu picchu és la muntanya on està contruida la ciutat, la típica muntanya que veiem a les fotos és el Wayna Picchu). Darrera de la muntanya es veu la punteeeta petita del Wayna, és emocionant, tinc ganes d'arrivar al campament i que sigui demà al matí!
Ara toca baixada, així que baixem corrent i saltant com les cabres. Al arrivar toca dutxa. Ja us he comentat lo dels labavos, no? Doncs no fa falta parlar de la dutxa... Però és necessària! Aigua gelada, per suposat i una samarreta solidària per no tornar-me a posar la mateixa! ;) (gracias!)
Avui les converses de frontal s'escursen...que demà ens desperten a les 3.15h!! Dormim amb vistes a la muntanya Machu Picchu, Mira donde estás, te lo puedes creer? jo crec que no... Descobrint que això és el veritable Arte de Vivir...

DIA 4 (FELIÇ)
Ha plogut tota la nit... ja té tela, cada dia solaco, i avui pluja... Sortim amb els ponchos, els frontals (a les 3h del matí es fosc) i fem fila a l'entrada del parc natural, ja que fins les 5 del matí no obren... Tenim unes pintes!! Semblem geperuts amb les maletes dins el poncho, com una fila de lacasitos de colors (blaus, grocs, verds, liles, taronjes...). Caminem (o millor dit, correm) cap a la Porta del Sol, l'Intipunku, amb la gran desil.lusió que està enboirat... No es veu res... Però hem arrivat!!
És una barreja d'emocions molt gran... Les ganes d'arrivar, les ganes que aquest viatge no acabi, les ganes de no separar-te de la gent que has conegut, les ganes de plorar, de riure, saltar de l'emoció, de veure amb els teus propis ulls allò que tantes vegades has vist en fotos... Fem la baixada, i en un moment, com si fos màgia, s'obre un foradet entre els nuvols... veig la punta del Wayna Picchu amb un cel blaaau de fons...
Complert, soc aquí. No hi ha més paraules... només emocions, pensaments... Espero que en algún moment o altre pogueu viure-ho vosaltres mateixos.

Una forta abraçada!!

Amigos y amigas, compañeros/as de esta aventura, escribiendo esto me doy cuenta que han sido solo 4 días, solo 3 noches, muy pocas horas... pero cuantas cosas han passado en tan poco tiempo!! Me ha encantado formar parte (infiltrada) de vuestro grupo, compartir estos momentos con vosotros, reirme como nunca, tener un monton de buenos momentos que me passan por la cabeza cada vez que recuerdo algo o miro fotos... 
El objetivo del treking ha sido precioso, pero el recorrido lo ha sido más!! Vendré por tierras Argentinas, seguríssimo! Y teneis una casa en Catalunya (que no espanya :P) para cuando querais!! 
Un abrazo grande!!

Mari, la Catalana, la Española, la Gallega... Marina ;)

moments, pensaments i cosetes en terra extrangera

Porto dos mesos de viatge i puc començar a dir que ja em sento una mica més d'aquí.
Sé que fa riure el meu accent català, i que em costa molt dissimular-lo... que mica en mica estic aconseguint pensar en castellà i no traduir tota l'estona (he dit mica en mica...m'esta costant moltíssim!!); que m'omple d'orgull dir que sóc de Catalunya quan em pregunten pel meu país (seguit d'una graan parrafada explicant la nostra situació), i se'm posa cara extranya quan he d'acabar dient "si..de espanya..."; que estic començant a canviar l'habit de coger-lo todo, per agarrar o tomar (ja que coger vol dir una altre cosa.. ;P), que un jodó és un hot dog, que serf vol dir surf, que la palta és l'aguacate, les patates són papas, i que tot s'acompanya amb canchitas que són com unes crispetes invertides; la cervesa és de 650cl  es veu en grup però amb un sol got per a tots. Que m'encanta veure que els hi he enganxat l'ostia, el tio, el vale i el venga , i m'imiten amb un acent tot de pagès i un somriure... :) Quan tardes molt te demoras, a un taxista li pots dir dejeme acasito namás, la comida se malogra i pots acabar totes les frases amb pues, pé o hoy... Una cosa genial és chebere o bacán, i un gran follón és un quilombo...
Que m'he acostumat a dormir amb sargantanes, grills catxondos i mosquits, i a conviure entre animals varis, gripaus, moscardons i gossos pelats; a menjar sense pensar gaire les coses i a caminar sense mirar massa on trepitges; a provar fruites extranyes i variades, i algunes de conegudes que per res del món s'assembla al gust de les que ens arriven a nosaltres!! Pastanagues i xirimoies gegants... a acompanyar-ho tot amb arròs i amb ua mica de sort frijoles o llenties; a tenir una dieta a base de pollastre i peix en tenderetes improvisats al carrer on les seños renten els plats en palanganes amb aigua. A despertar-me a les 8 del matí amb la cumbia a tota pastilla que posen els veins, a dormir amb el soroll de les onades quan rebenten, els galls, i els gossos que borden entre algun pito de botzina.
Fer viatges eterns en busos de dos pisos intentant evitar els seients e primera fila per no veure els adelantaments que fan els conductors; que un trajecte de 8hores estigui bé i que de 4h no sigui res!! A embotir-me juntament amb 8 persones més en una combi patint per la maleta que va lligada a dalt la furgo, o desafiar l'espai/temps amb una mototaxi decorada amb llums de neó i un equip de música millor que el del meu cotxe.. A esmorzar 1/2litre de jugo surtido i una porción de keke per menys d'1euro, i que un àpat de 3euros em sembli car...

A fer la maleta i penjar-me-la a l'esquena amb la intenció de torbar-me coses noves i desconegudes,  a perdre la vergonya i a relacionar-me amb tot tipus de persones, a coneixer nova gent cada dia, a amistats fugaces que no saps quan duraran, i a companys de llitera i habitació compartida. A despedides esperades però cada cop més difícils amb l'esperança que siguin "fins aviats".

A descobrir(me), a coneixer(m), a confiar i respectar, a oblidar les tonteries i totes les coses que em portaven mal de caps per noomés fer una cosa: viure aquesta aventura.
Llibertat. De fer el que vulgui en cada moment, agafar la motxilla i un autobus i recorrer el país de punta a punta, sense donar explicacións a ningú ni preocupar-me de res.
Desapareix el temps.
Només un mapa, i molts gomets per enganxar-hi...

Histories de pobles amb noms curiosos: Huancabamba i Chachapoyas

Definitivament vaig deixar la costa, per pujar a enamorar-me de "la sierra".

En Zorritos he pasado muchos de los que seguramente seran de "los mejores momentos de mi viaje". Tengo que agradecerles a Cleo y Willy el confiar en mi y hacerme esta gran propuesta, y por supuesto a mis chiquiiiis (y no tan chiquis ;P) con los que me he reido un monton, jugado partiditos como en la vida, bailado "la palmera", conocido y aprendido muchississimo!! Seguro que yo aprendi mas de ellos que ellos de mi. 
Nos quedamos sin hacer el cisne (cine. Grande Estefani!), sin provar el sudado, sin la fiesta de la ultima noche (se fue la luz a los 10 minutos d entrar en la disco) y sin ver en funcionamiento al gran restaurante Kresala!! (a los que vayan por alla, sigan las flechas verdes!! (yo pinte una de ellas :P))
Muchissima suerte amigos en vuestra particular aventura!! Gracias a todos, sois mi familia Zorriteña (nose si se dice asi), prometo que volvere en cuanto me sea posible, un fuerte abrazooo! se os quiere un monton!!

Bueno el que deia, despres dun mes i mig de calor, per fi pujo a les altures a passar una miqueta de fred. Quins records de la plana! Crec que encara no havia tingut temps de notar que era hivern. La primra parada va ser Huancabamba, amb la Cleo: unes 8hores de bus, creuant 3 rius (creuant literalment, per dins), encallantnos en un dells, havent de revisar la roda perque feia soroll, la gent del poble a lespectativa del carro que no pogues sortir del riu,,, choclo, cañita dulse, helados i coses varies que pujen a vendre les persones del poble a dalt l'autobus cada cop que para, haver d baixr tots i fer un tram a peu perque el cami estava esllavissat i el bus no podia dur tant de pes... Arriba Peru amigos!!!

Les muntanyes son espectaculars. INMENSITAT es l'unica paraula que em ve al cap cada cop que les miro. a les fotos no puc reflecir els llocs que estic veient...

CAP A LES HUARINGAS:  LAGUNA SHIME  

7h del mati espero el colectivo. No n'hi ha. A les 8.30h un senyor molt amable em para un cotxe que va direccio Salalar, on comenca la ruta al llac. "Pero señorita, una mujercita no podra caminar 2horas por la montaña, tendra que alquilar una bestia (cavall)", com que no?!?! Ja veureu!! "Ademas es tarde, ademas va a llover, ademas..."  Crec que ningu confiava en mi aquell dia, pero jo si!!
Una hora de viatge a Salalar i alla busco un cammpesino que em faci de guia.
En Sibilo va rapidissim el cabron! Pero com a bona "mujercita" catalana li segueixo el pas. Puro barro, m'enfango fins als genolls (estimo a la persona que va inventar el goretex de les meves botes!!!)
A les 2 hores de caminar veig el lloc. Sense paraules. Hi ha chamans fent rituals. Doncs diuen que te qualitats curatives l'aigua d'aquests llacs, i que m'hi banyi, pero esta freda de la ostia!! Aixi que nomes hi suco els peus. Comparteixo pa amb formatge amb en Sibilo (porta un machete de mig metre penjat a la cintura, val mes quedar-hi be, no fos cas que s'enfades...). La tornada es molt millor. Trobo un carro per baixar al poble altre cop pero m'haig d'esperar una hora fins que arrivin la resta de persones que hi ha al llac. El conductor, ben maco i simpatic, em compra una pulsera de les meves!! Primera venta!!! :)
La baixada es per recordar:  Cumbia, salsa, regueton a tope... em toca el seient numero 1 (ojo! explico: per aprofitar l'espai omplen a tope els carros, 2 persones al seient del copilot, 4 al darrere (6 si hi ha nens), i si el cotxe es gran i cap gent al maleter, tambe s'omple... El seient 1 seu sobre el freno de ma, on t'hi posen una manteta perque no te'l clavis, enxovat entre el conductor i el copilot...) Si ets noia, casi sempre et volen fer seure aqui (espavilats!!). Un cop arrivada, a rentar els pantalons i les botes al riu, per no malgastar aigua, i a fer maleta, que a les 7 toca fer cami a Chachapoyas!!

WELCOME TO CHACHA!!

6 hores de cami que es converteixen en dos dies de viatge accidentat: 4 hores darrere una ranxera (de les millors experiencies de la meva vida!!), vistes i muntanyes impresionants, pols i cotxes que corren entre precipicis, camins tallats, esllavissades de muntanya, 5 hores parats a la carretera, i uns quants canvis de combis i colectivos... arrivo a l'Amazones!!! 
Que al teu costat viatgi el Sr. Concejal de l'ajuntament, i que t'acompanyi fins a l'hostal de motxileros que te el seu germa, que la senyora que seia a l'altre costat em demani per fer-nos una foto al finalitzar el viatge, que els nens et mirin amb cara de sorpresa a traves dels vidres, que et cridin pel carrer "la gringaaa! la gringaaaa!!", que les senyores somriguin quan les mires... Que un home et cridi pel carrer "de que pais?!" i t'expliqui la seva vida, et convidi a passar a casa seva per ensenyar-te el gran jardi i les vistes impressionants al "canyon" que te des d'alla... Explorar una cova enfangada amb la llum duna sola llanterna, sarcofags mil.lenaris situats a penyasegats innaccecibles, caminar 2hores entre selva i vegetacio per arrivar a la tercera cascada mes alta del mon, banyar-se en la seva aigua gelada i nedar fins a sota.... pujar caminant a Levanto, para un cotxe a mig cami perque m'acabi de pujar fins al poble i que justament sigui el Sr. Alcalde... perdre'm buscant un cami inca (que encara nose per on passa!), i donar-me compte despres de 4 hores caminant que he fet la volta i he tornat al matex poble... esperar hores a veure si hi ha cotxe de tornada a Chacha, i que justament aquell dia no nhi hagi..(sort del profe de l'escola que em va baixar, sino encara hi seria!)... Coses que passen, coses que sents i veus per la tele, que la gent t'explica que els hi ha passat, pero quan em passen a mi nomes puc dir: M'encanta aquest pais!!

Contenta i felic! :)

Marinex del Peru ;P