Les abraçades i els moments de llibertat

Posem-hi música! Pongamosle musica!!

M'agraden les abraçades. No, què dic, em declaro fan de les abraçades!!
Quan vaig tornar de Sudamerica vaig notar-ho molt.
Allà coincidiem gent de moles cultures diferents: alguns fem dos petons, altres tres, altres dos començant per l'altre cantó, un de sol, una apretada de mans.... Així que tot es simplificava amb una abraçada. Suposo perquè tothom era fora de casa, sense amics ni família, i era una manera fàcil i ràpida de demostrar carinyo i complicitat als demés.
Els primers dies aquí em tornava boja. Trobava amics que feia mesos que no veia, i em feien dos petons! jo pensava "quina cosa més freda això de fer petons"... (Tot i ara soc jo la que els faig altre vegada... Molt malament..)
Sempre que puc abraço. Sé que ho faig menys del que m'agradaria, i la veritat es que gairebé sempre se'm fan curtes... m'hi quedaria uns minuts, allà, repenjada a l'altre persona...
Crec que les abraçades són reals. És demostrar apreci, és deixar-te conèixer... És passar "amor", energia, digueu-li com vulgueu, a una altre persona i que te'n passin. És deixar-te anar, obrir-te, lliberar-te.
M'agrada aquesta paraula, LLIURE. Crec que és com quan corres,  quan arribes a dalt d'una muntanya i fa vent, o quan dorms amb la porta oberta.  Quan abraces et sents lliure.
Hi ha persones que s'incomoden, que pensen massa, i les converteixen en moments estranys. Hi ha gent que les analitza: dura massa, o poc? com hi hem arribat?... I es perden aquest "moment" d'alliberació, de tranquil·litat, de complicitat, on sents que no estàs sola, que els problemes no són tan grans, i que tot té solució...
Ho veieu? La de coses que som capaços de fer amb un simple gest i ni ens en donem compte...

Jo voto per sentir-me lliure. Per notar que tota l'aigua que tenim dins el cos es desploma fins els peus, i per uns segons el cap queda en blanc.
Lliures, que ja és prou difícil amb el munt de coses que ens envolten i ens fan sentir lligats...

El Capità Enciam deia que Els petits canvis són poderosos, jo afegeixo ...i les grans abraçades més! ;)

.................................................................

Me encantan los abrazos. Que digo, me declaro fan de los abrazos!
Empecé a descubrir-lo al regresar de Sudamerica.
Allí coincidíamos personas de muchas culturas diferentes: algunos damos dos besos, otros tres, otros también dos pero empezando por el otro lado, uno solo, o una encajada de manos... Así que se simplificaba todo a un abrazo. Supongo porqué todos  estábamos fuera de casa, sin amigos ni familia, y era una forma fácil y rápida de demostrar cariño y complicidad a los demás.
Los primeros días acá me volvía loca. Encontraba amigos que hacía meses que no veía, y me daban dos besos! Yo pensaba "Que cosa más fría esto de dar dos besos".... (Aun que ahora soy yo la que he vuelto a hacerlo...Muy mal!...)
Siempre que puedo abrazo. Se que lo hago menos de lo que me gustaría, y la verdad es que casi siempre se me hacen cortos.... Me quedaría unos minutos más, allí, colgada de la otra persona...
Creo que los abrazos son reales. Significan aprecio, dejarte conocer.... Es transmitir "amor", energía, llamadlo como queráis, a otra persona y que te lo devuelvan. Es soltarse, abrirse, liberarse.
Me gusta esta palabra, LIBRE. Es como cuando corres, cuando llegas a la cima de una montaña y sopla el viento, o cuando duermes con la puerta abierta.  Cuando abrazas te sientes libre.
Algunas personas se incomodan, otras piensan demasiado y los convierten en momentos extraños. Incluso algunos los analizan: demasiado largo, o corto? como llegamos aquí?... Y se pierden éste "momento" de liberación, de tranquilidad, de complicidad, donde sientes que no estás sola, que los problemas no son tan grandes y que todo tiene solución...

Os dais cuenta? La de cosas que somos capaces de hacer con un simple gesto y a veces no lo apreciamos...

Yo apuesto por sentirme libre. Por sentir que toda el agua de mi cuerpo se desploma hasta los pies, y por unos segundos la mente queda en blanco.
Libres, que ya es bastante difícil con todas las cosas que nos rodean que nos hacen sentir atados...

El Capità Enciam decia que Los pequeños cambios son poderosos, yo añado ...y los grandes abrazos aún más! ;)

Fem-ho fàcil

Una cançó, o millor dit... LA cançó per llegir tot això que hi ha a continuació... 
Tot i que sinó ho voleu llegir, podeu escoltar-la  i prou... (però mola que ho llegui també!)

Aquesta setmana ha estat completa i profitosa!
M'encanta que ens puguem muntar la feina de l'hotel amb la família, així em puc agafar algun dia de festa entre setmana, i creieu-me, això és millor que toooots els caps de setmana del món!!

I com que estem a les portes de la castanyada, ens hem de començar a posar en ambient, i què millor que afrontar un dia de festa amb una Megahamburguesa BRUTAL del nº9, un McFlurbi de filipinos blancs i una escapadeta a Viladrau a buscar castanyeees!!!
Pamtunyinya, coca-cola d'Alejandro, unes natilles amb oreos i un suchard (que no vaig ni veure), caminadeta d'il·legals, competi de quantes castanyes caben a les butxaques, bona companyia, molts riures (alguns amb accent mexicà) i mitja motxilla plena de castanyes!!
Ara només queda esperar al dijous per bullir-les, pelar-les i ficar-nos a la cuina amb una birra i un porret, i deixar-les "potxar" fins a fer-ne una salseta per llepar-se'n els dits!!

Divendres de dinar (gairebé ja tradicional) de Mateus, però aquest cop en Mateu es va quedar a la nevera (oooh pobre Mateu... Ens espera per un altre dia! ;P), migdiada fugaç i cap a Girona!!
Feia 10 anys justos que anava per primera vegada a Barraques... Des que vaig començar la uni... quants records!
(B)Vells coneguts, famosos que ens podrien fer fotos, atraccions estranyes en 6D, no vaig veure els núvols de sucre... i aquest cop sense fred, amb ratafies i cerveses, nyardos i iaies... tot per acabar amb un altre concert de les Oques, grup que vaig conèixer durant la meva despedida abans d'aventurar-me a creuar el món, acompanyada de bons amics, i dels quals només recordava vagament una cançó que deia "cul, cul, cul, cul...". Sempre havia pensat que Barraques molava mentre vivies a Girona, un cop ja no estaves en la "onda" ja no tenia tanta gràcia... M'alegra molt veure que estava equivocada! Una nit gironina simplement genial, amb gent molt maca...ho haveu vist???

I per acavar el cap de setmana, res millor que una excursioneta!! Hi ha qui es coneix fent una birra... hi ha qui fa un cim.. Així que cap al Puigmal s'ha dit! Després d'un dissabte de dormir tot el matí, currar tota la tarda, tornar-me a ficar al llit, cambiar l'hora i llevar-me per asseure'm a la furgo, començar a caminar amb pujada va ser (molt) durillo!!! Però contenta de poder enganxar per fí un gomet al meu mapa on diu PUIGMAL (ara ja només queda el Pedra pendent!). Així doncs, molt vent, i molt sol, calor i fila de cotxes que s'enlairen muntanya amunt per aparcar el més aprop possible de la muntanya i haver de caminar menys (cosa curiosa...), gossos que es porten "les seves coses" (si ja... ;) ), caminadors amb texans, el mar i la Sagrada Familia, donar-se compte que tenim un país petit (i maravellos), patates amb formigues i amanida de pasta... Baixada de sotracs per acabar "volant" cap a casa.

Encara amb mal al cul de les agulletes, penso que cada cop sóc més fan del FurgoStyle! Un gran diumenge!

Així doncs, fan de la tardor, de les festes entre setmana, fan de la gent maca (coneguda i recent apareguda!), dels MOMENTS, de les parides i parades mentals... Fan del ser feliç i del descobrir... Però sobretot, fan del fer-ho fàcil!!

Bona setmana! pel que riu, i pel que sent que vol ser viu!! ;)

Una de taronges

POSEM-LI MÚSICA!   http://youtu.be/Lj8d9LSkt8o

Ja fa molt temps que vull escriure sobre això, sobre teories i il·luminacions que em passen pel cap de tant en tant... I la veritat i és que m'encanta la sensació de sorprendrem a mi mateixa!

Parlem d'amor... Prínceps blaus i històries romàntiques... De buscar a aquell "algú" perdut en algun racó del món, que és com tu. La teva ànima bessona, la meitat que et falta per completar-te, la parella perfecte amb la que tot serà fàcil, amb la que no hi haurà cap problema ni mal entès (sou iguals, perquè n'hi hauria d'haver...?) La que es va fer expressament per a tu, i volta per l'univers buscant-te com un desesperat...
Des de sempre ens han ficat al cap la teoria de la mitja taronja...

I jo em pregunto... Des de quan les taronges s'han de partir per la meitat? La naturalesa es sabia oi? Doncs si ens hi fixem bé, les taronges tenen grills, no només es poden dividir per la meitat... Tenen petites parts, que es separen perfectament bé, sense la necessitat d'haver-les de "partir".

Perquè no ens ho plantegem d'aquesta manera? En comptes de viure amb la idea que només hi ha una persona per a nosaltres, que sinó la trobem serem infeliços per sempre... Perquè no pensem que si es tracta de buscar la part d'una taronja, dediquem-nos a buscar un grill dins de la nostra taronja. N'hi ha molts!
Em nego a pensar que només hi ha una persona com jo, és més, ni jo sóc la mateixa persona que era fa mig any... Creixem i canviem, i en cada moment o etapa som diferents, i necessitem algú diferent al nostre costat. Algun cop l'encertarem, algun altre no... Però encara ens quedaran molts GRILLS pel camí fins a exprimir del tot aquesta taronja!

Perquè d'això es tracta, no? D'aprofitar i exprimir al màxim la "taronja"! :)

...contigo me voy gitana y aunque me cueste morir...

........................................

Una de naranjas

PONGAMOS-LE MÚSICA!  http://youtu.be/Lj8d9LSkt8o 

Hace ya tiempo que quería escribir sobre esto, sobre teorías e iluminaciones que me vienen a la cabeza de vez en cuando.... Y la verdad es que me encanta esta sensación de sorprenderme a mi misma!

Hablamos de amor... Príncipes azules e historias románticas... De buscar a aquel "alguien" perdido en algún rincón del mundo, que es como tu. Tu alma gemela, la mitad que te falta para completarte, la pareja perfecta con la que todo será fácil, con quien no habrá problemas ni disputas (sois iguales, porque tendría que haberlos..?) La que se hizo expresamente para ti, y pasea por el universo buscándote con desespero...
Des de chiquitos nos ponen en la cabeza la teoría de la media naranja...

Y yo me pregunto... Des de cuando las naranjas tienen que partirse por la mitad? La naturaleza es sabia, verdad? Pues si nos fijamos, las naranjas tienen gajos, no solo pueden dividirse por la mitad... Tienen pequeñas partes, que se separan perfectamente bien, sin la necesidad de "partirlas".

Porqué no lo planteamos de esta manera? Dejar de vivir con la idea de que solo hay una persona para nosotros, que sino la encontramos seremos infelices para siempre... Si se trata de encontrar una parte de una naranja,  porqué no buscamos los gajos en vez de la mitad? Hay un montón!
Me niego a pensar que solo hay una persona como yo, es más, ni yo soy la misma persona que era un año atrás.... Crecemos y cambiamos, y en cada momento y etapa de la vida somos diferentes, y necesitamos a alguien distinto a nuestro lado. A veces acertaremos, otras veces no... Pero aún quedan muchos GAJOS por el camino hasta exprimir por completo ésta naranja!

Porqué de esto de trata no? De aprovechar y exprimir al máximo la "naranja"! :)

...contigo me voy gitana y aunque me cueste morir...

Cosas de salmones

Pongamos-le MÚSICA: http://youtu.be/XWSsDhaGfn8  (Iggy Pop - The passenger)

Nosé porqué escribo en castellano, creo que una parte de mi sigue acostumbrada a recordar todos esos días latinoamericanos en éste idioma... En temas de lengua, iré escribiendo según me vaya saliendo (que por lo general será en català), pero intentaré traducir-lo igualmente, y sinó ya puse una pestañita aquí a la derecha (miralo, la ves??) donde se puede cambiar el idioma ;) (que apañà)

Bueno, a lo que iba, que el domingo hizo medio año que salí de casa... Medio año ya!! vaia teeela... Creo que aún no me lo creo... me cuesta creer que estoy aquí otra vez, y hace unos meses estaba en la otra punta del mundo. Que durante tanto tiempo estuve planeando éste viaje y que ya terminó... que ya empieza a quedar lejos, pero sigue muy presente todos los días de mi vida.

Todo lo que he vivido en éste tiempo, solo lo sé yo... y algunos de vosotros con quienes he compartido momentos, pero en el fondo, solo yo sé lo que sentí, lo que VIVÍ. No os podéis imaginar todo lo que he visto, todo lo que he hecho, a veces ni yo me lo creo! De vez en cuando pienso en hacer una lista, así cuando crea que algo es imposible o no me vea capaz, leerla y decir-me a mi misma "Mira todo lo que has conseguido, a poner-le garra y p'alante!"
Sé que he cambiado. Que a lo mejor algunos no lo entenderán... y a otros les gustará.
Me quedo con esta frase de la foto.
He crecido, he aprendido, me he tomado las cosas diferente y cambié el orden de "cosas importantes" en mi vida.
És un trabajo muy difícil. Seguir la corriente es muy tentador, es la opción fácil, no conlleva esfuerzos, solo dejarse llevar... Y creerme, la "corriente" es muy fuerte! Una se acostumbra rápido a las cosas fáciles, y se va perdiendo éste espiritu libre, anti-rutinario y hippi que tanto nos gustava.
Por esto hace falta trabajo.. y muchas ganas de hacer el salmón e ir cuesta arriba!

Así que ahora, cambiada y crecida, me gustaría compartir mi experiencia! :) Más que nada, es una excusa para organizarme yo misma :P
Quiero que no quede en un montón de fotos y pensamientos en una libreta. Voy a abrir mi libreta, a releer todo lo que escribí, a asumir y recordar, y a dejarlo escrito en éste sitio, mi sitio, el meu "Raconet".

A los salmones del mundo, mucha fuerza y a seguir nadando!

NO SOLO RESPIRAR ES VIVIR

Pongamos-le música: 

Me duele echar el papel higiénico en el wc

Me suena raro el sonido de la "c"

Echo de menos los boludos, el sube sube!, los diminutivos y los chamuyos

La gente de habla cariñosa

Los viajes en colectivo (si, los echo de menos)

La cumbia y el reguetón malo

La comida anti-higiénica de las calles

El pasar de calor a frío en pocas horas de viaje

El descontrol y la incerteza de no saber nunca si habrá combi, o micro, o medio de transporte

El decir que soy catalana, el que me llamen española, Mari, gajega, la gringa o Marinex del Perú

Cambiar el pasaporte por el dni y mirar con nostalgia mis sellitos (Perú, Camino del Inca, Bolivia , Argentina, Brasil, Miami...)

El quilombo mental de palabras y tonadas

Regatear todos los precios
Que te traten bien por ser de fuera y que te intenten estafar por el mismo motivo

Los cambios horarios, de moneda (dolares, euros, pesos, bolivianos y soles... ya no tengo ni idea de lo que vale cada uno..)

Hacer nuevas familias en cada hostel, perder la vergüenza...

Hablar en castellano, pensar en catalán, pensar en castellano hablando inglés e intentar en francés...

No saber que día es..

Ahora no se vestirme, me agobia abrir el armario y tener que escoger entre tanta ropa

No tengo sueño por las noches

No quiero perder mi acento extraño

Seguir pensando "que hora será allá" al llamar a mi familia, y acordarme de que ya estoy "allá"

Improvisar cada momento y apreciar todo lo que se tiene

Dejar las preocupaciones inútiles (o por lo menos intentarlo)

Darme cuenta de que todo lo que uno necesita cabe en una mochila... no hace falta más...

Que cuando me pregunten "Y tu que haces?", poder decir "Yo viajo. Ahora, aquí y siempre." porqué viajar es lo único en que gastas dinero pero te hace mas rico. Solamente debo cambiar las cosas de mi mochila. :)

Quiero aprender a ser acá, la persona que era allá. Mantener este espíritu sin dejar que nadie me lo quite o me chafe las ilusiones.
No permito que me digan que ésta es la "vida real". La vida real es la que decide vivir cada uno.

Dejo muchas cosas por el camino, pero mi mochila vuelve mas llena que nunca!

Crec que no pots viure una experiencia així i seguir sent igual... hi ha coses que et canvien.

Conozco mis limites... pero no se donde están...

Habrá que averiguarlo... ;)

Por una nueva aventura en tierras conocidas... tucurunsunxis!!  :)

...menos mal, sigue siendo gratis soñar!!! :)

Posem-li música!!! http://youtu.be/IN_BdSnCVXk

Ja farà 3 mesos que vaig sortir. Teòricament demà passat (dia 4) hi havia un seient en un avió destí Barcelona que portava el meu nom. 
Quan vaig decidir fer aquest viatge tenia molt clar el què volia: Llibertat total. No volia condicions, ni horaris, ni res que no em permitis disfrutar al màxim cada moment.
Quan deia a la gent que el meu viatger era només per Perú, tots em deien "loca! te vas a cansar, con la de cosas bonitas que hay en Bolívia, Ecuador, Colombia, Venezuela, Brasil, Argentina..." Vaig passar a Bolívia només per veure el Salar d'Uyuni (creieu-me, espectacular!! de seguida que pugui penjaré fotos!), però quan em vaig trobar tan a prop de la frontera Argentina, algo em va començar a empènyer... Podia fer cas al meu cap, que em deia "Tens un pla: pujar a Bolívia i acabar-la (o començar-la) a explorar, i retornar a Perú, que és el que et dona més seguretat" (suposo que després de tants moments viscuts allà ja em sento aquest país com una mica meu), però la part més instintiva em deia que baixés, que vinc buscant aventura, que em venia de gust començar de nou, llençar-me a un nou i desconegut país, retrobar la sensació del primer dia...
Així que aquí estic!! Tinc la sensació de tornar a ser Febrer, tornar a sortir de casa. Repasso tots els dies viscuts per terres peruanes i sembla que siguin molt lluny... D'aquí a poc tocarà tornar cap a casa, i vull fer-ho sense arrepentir-me de res, orgullosa del que he fet, tenint la tranquil·litat d'haver fet en tot moment allò que volia i amb un somriure d'orella a orella!

                                                     

Que per què somric? Doncs perquè estic on vull, perquè vaig sense mapa, perquè segueixo el que em demana el cos, perquè veig els senyals, perquè no haig de donar explicacions, perquè estic veient coses espectaculars, perquè sóc jo, perquè sóc valenta, perquè estimo a la meva família, perquè estimo a les meves amigues i amics, perquè estic coneixent gent genial, pels moments inoblidables que em fan feliç....
Com voleu que no somrigui??

.......................................

Dentro de poco hará 3 meses que salí de casa. En teoría en un par de días (el día 4) había un asiento en un avión con destino Barcelona con mi nombre.
Cuando decidí hacer este viaje tenía muy claro lo que quería: Libertad. Sin condiciones, ni horarios, sin nada que me impidiera disfrutar al máximo cada momento.
Cuando le contaba a la gente que mi viaje era solo por Perú, todos me decían "loca! te vas a cansar, con la de cosas bonitas que hay en  Bolivia, Ecuador, Colombia, Venezuela, Brasil, Argentina...". Crucé a Bolivia solo para ver el Salar de Uyuni (creedme, espectacular!! enseguida que pueda voy a colgar algunas foticos!), pero cuando me vi tan cerca de la frontera Argentina, algo empezó a empujar-me... Podía hacer caso a mi cabecita que decía "Tienes un plan: subir por Bolivia y acabar (o empezar) de explorar-la y regresar a Perú, que es lo que te da más seguridad" (supongo que después de tantos momentos vividos allí ya me lo siento un poquito mío), pero la parte más instintiva me decía que bajara, que estoy aquí buscando aventura, que me apetecía empezar de nuevo, saltar a un nuevo país, reencontrar la sensación del primer día...
Así que aquí estoy!! Con la sensación de volver a estar en Febrero, volver a salir de casa. Repaso mentalmente todos los días vividos por tierras peruanas y me parece que están muy lejos... Dentro de poco tendré que regresar a casa, y quiero hacer-lo sin arrepentir-me de nada, orgullosa, con la tranquilidad de haber echo lo que quería en cada momento y con una gran sonrisa!

Por qué sonrío? Pues porque estoy donde quiero, porqué viajo sin mapa, porqué hago lo que me pida el cuerpo, porqué puedo ver los señales, porqué no tengo que dar explicaciones, porque estoy viendo sitios espectaculares, porque soy yo misma, porque soy valiente, porque amo a mi familia, porque amo a mi amigas y amigos, porque estoy conociendo personas geniales, por todos los momentos inolvidables que me hacen feliz....
Como queréis que no sonría??

Un gran camí inca...

A vegades penso en les senyals...
Quan aterrissava a Lima, en el canal de radio de l'avió sonava "Radio Gaga" de Queen. Vaig saber que aniria bé, que d'aquest viatge només en podria treure coses positives!

Només arrivar vaig coneixer un argentí de "muy buena onda". I si tenir-ne un al grup eren riures assegurats...imagineu un grup de 16!! Ells han estat la meva familia en tot el camí inca. M'han infiltrat en el seu grup. He passat a ser la Mari, la catalana, la española, la gallega... Hem compartit riures, histories, nits estrellades espectaculars, cerveses als 4.000 metres d'altura, escales eternes, pujades difícils i baixades fent el cabra per la muntanya, proposicions indecents chamujeras i converses a la llum del frontal congelats fora les tendes..

DIA 1 (emoció, il.lusió)

El primer dia ens van enfilar al bus i ens van dur cap al Km.82 on començava el camí. Nervis, ganes de començar, de caminar fins l'objectiu sense esperar-me que finalment l'objectiu seria lo de menys. Un parell d'hores de caminada i parada a dinar. Els porteadores, o "porters" (crit popular en tot el camí cada cop que en passava un, per deixar-li pas) són els veritables herois de la història. Surten els últims, ens avancen a tots i quan arrivem al campament tenen les carpes muntades i el dinar casi apunt. Bombones de gas, plats, olles, taules i cadires..tot dins d'un  sac o enbolcallat amb una roba i unes corretges per penjar-s'ho a l'esquena. Sopetes per dinar i sopar acompanyat d'arros i algo de carn.
A la nit un cop el campament està muntat em donc compte d'on estic. És impossible d'explicar amb paraules. Envoltats de muntanyes, quan no hi ha ni un lot encès les estrelles brillen com mai havia vist. Fem unes cervesetes per coneixens una miqueta i a dormir que a les 5.30 toca estar d'empeus!
La nit als 3.200 metres d'altura és freda, però ja em puc preparar que demà dormim als 4.000m!! El despertar no és molt suau... Uns cops a la carpa i un "buenos díaaaas" amb acctent Quechua.




DIA 2 (el més temut)

5.30h del matí d'empeus. Guardar el sac, la roba d'abric, plegar l'esterilla i tot a la motxilla. Un matesito de coca, pa torrat amb melmelada i s'ho curren i ens fan tortas! Buenos días dits entre espuma de pasta de dents, amb cara de son i fred, mentre fem cua per anar al "labavo" (si es que sen podia dir així...Creiueme que en quatre dies he vist wcs que espero no veure mai més!!jeje)
El millor moment del dia? Obrir la tenda i observar les vistes... quedar-me uns minuts dins el sac, morta de fred, assimilant que ho estic fent, que estic al mig del no-res, amb gent desconeguda que passen a ser la meva familia, els meus amics, els companys d'aquesta aventura.
Comencem a caminar amb una mica de claror. Avui és el dia dur. Toca pujar 1000 metres, i la major part del trajecte és d'escales. Avui no parem a dinar, cadascú va al seu ritme i ens trobarem al campament sobre les 3 o 4 de la tarda. Llabors ja dinarem, berenarem, soparem i el que faci falta! Ens donen snaks per sobreviure: un platan, unes galetes i uns caramels. Aquest és el kit del muntanyero, juntament amb una bosseta de fulles de coca (per si de cas!). Per si no és suficient, a partir de la meitat del recorregut deixarem de trobar paradetes on comprar aigua, begudes o snaks... així que hem de prevenir!!
Al principi la pujada és durilla, però es pot suportar... La millor ajuda pel cansament? Els bons companys de viatge!! Esos argentinos buenos! Entre parones para descansar, intentos de hacer carreras, risas y bolitas de coca, el segundo día quedó como uno de los mejores! Gracias por hacerlo más soportable! ;)
Arribem a prop dels 4.000, aquí hi ha l'últim punt de compra (tot carissim per suposat!! no es pot demanar més a aquestes alçades) Comprem aigua...gatorade...alguna xocolatina.... i birra!! Ens repartim una cerveseta entre tots per agafar forces i caminar l'últim tram. Jo m'en guardo una a la motxilla, serà el premi quan arrivem al cim!!! :) Així que amb un pes més a la motxilla, enfilem l'últim tram d'escales cap al "Paso de la mujer muerta" (que es como quedé yo despues de esto!). Ens il.lusionem creient veure el final del camí, i ens morim quan veiem que voreja la muntanya i segueix..i segueix...i segueix... És impossible parar, si pares no arrenques, així que mica en mica anem enfilant... I amics/gues, em fa mooolta il.lusió dir-vos que vam arrivar prímeeees!!! (després dels noruegs clar, ells van a un altre ritme) 
L'alegría al arrivar a dalt és indescriptible, i tal com sabiem tots, ens vam beure la cervesa dels vencedors!!! :)
Arrivar a l'esperadissim campament, converses sota un arbre protegint-nos de la pluja... cartes, bruixes i prediccións... horoscops i històries de gallina de piel... Pensar en fer fora els porters de la carpa per posar-nos-hi nosaltres (que malas personas!), sopar d'infiltrada aprenent coses sobre política argentina...
I després tornen les converses de frontal, guants, gorro... i a dormir (en mi carpita vip personal!! )

DIA 3 (de la muntanya a la selva)

La mateixa rutina de les 5.30h, esmorzar, Buenos días, Hoy pasé frio.., Yo no, tengo una buena bolsa de dormir (que suerte la tuya!), ens reperteixen agua hervida, 1L per persona,  i caminem! Avui és el dia més llarg, caminem 16km (crec..), trobem un munt de ruines en les que pararnos, descansar i aprofitar per apendre historia i cultura. Passem de la muntanya a la zona de selva. Camins estrets al costat de precipicis, muntanyes enormes que s'apilen, porter! porter! , arbres i orquidies, fins que arriva el millor moment. Veiem el Machu Picchu!!! La muntanya, no la ciutat! (Aclaració: machu picchu és la muntanya on està contruida la ciutat, la típica muntanya que veiem a les fotos és el Wayna Picchu). Darrera de la muntanya es veu la punteeeta petita del Wayna, és emocionant, tinc ganes d'arrivar al campament i que sigui demà al matí!
Ara toca baixada, així que baixem corrent i saltant com les cabres. Al arrivar toca dutxa. Ja us he comentat lo dels labavos, no? Doncs no fa falta parlar de la dutxa... Però és necessària! Aigua gelada, per suposat i una samarreta solidària per no tornar-me a posar la mateixa! ;) (gracias!)
Avui les converses de frontal s'escursen...que demà ens desperten a les 3.15h!! Dormim amb vistes a la muntanya Machu Picchu, Mira donde estás, te lo puedes creer? jo crec que no... Descobrint que això és el veritable Arte de Vivir...

DIA 4 (FELIÇ)
Ha plogut tota la nit... ja té tela, cada dia solaco, i avui pluja... Sortim amb els ponchos, els frontals (a les 3h del matí es fosc) i fem fila a l'entrada del parc natural, ja que fins les 5 del matí no obren... Tenim unes pintes!! Semblem geperuts amb les maletes dins el poncho, com una fila de lacasitos de colors (blaus, grocs, verds, liles, taronjes...). Caminem (o millor dit, correm) cap a la Porta del Sol, l'Intipunku, amb la gran desil.lusió que està enboirat... No es veu res... Però hem arrivat!!
És una barreja d'emocions molt gran... Les ganes d'arrivar, les ganes que aquest viatge no acabi, les ganes de no separar-te de la gent que has conegut, les ganes de plorar, de riure, saltar de l'emoció, de veure amb els teus propis ulls allò que tantes vegades has vist en fotos... Fem la baixada, i en un moment, com si fos màgia, s'obre un foradet entre els nuvols... veig la punta del Wayna Picchu amb un cel blaaau de fons...
Complert, soc aquí. No hi ha més paraules... només emocions, pensaments... Espero que en algún moment o altre pogueu viure-ho vosaltres mateixos.

Una forta abraçada!!

Amigos y amigas, compañeros/as de esta aventura, escribiendo esto me doy cuenta que han sido solo 4 días, solo 3 noches, muy pocas horas... pero cuantas cosas han passado en tan poco tiempo!! Me ha encantado formar parte (infiltrada) de vuestro grupo, compartir estos momentos con vosotros, reirme como nunca, tener un monton de buenos momentos que me passan por la cabeza cada vez que recuerdo algo o miro fotos... 
El objetivo del treking ha sido precioso, pero el recorrido lo ha sido más!! Vendré por tierras Argentinas, seguríssimo! Y teneis una casa en Catalunya (que no espanya :P) para cuando querais!! 
Un abrazo grande!!

Mari, la Catalana, la Española, la Gallega... Marina ;)

moments, pensaments i cosetes en terra extrangera

Porto dos mesos de viatge i puc començar a dir que ja em sento una mica més d'aquí.
Sé que fa riure el meu accent català, i que em costa molt dissimular-lo... que mica en mica estic aconseguint pensar en castellà i no traduir tota l'estona (he dit mica en mica...m'esta costant moltíssim!!); que m'omple d'orgull dir que sóc de Catalunya quan em pregunten pel meu país (seguit d'una graan parrafada explicant la nostra situació), i se'm posa cara extranya quan he d'acabar dient "si..de espanya..."; que estic començant a canviar l'habit de coger-lo todo, per agarrar o tomar (ja que coger vol dir una altre cosa.. ;P), que un jodó és un hot dog, que serf vol dir surf, que la palta és l'aguacate, les patates són papas, i que tot s'acompanya amb canchitas que són com unes crispetes invertides; la cervesa és de 650cl  es veu en grup però amb un sol got per a tots. Que m'encanta veure que els hi he enganxat l'ostia, el tio, el vale i el venga , i m'imiten amb un acent tot de pagès i un somriure... :) Quan tardes molt te demoras, a un taxista li pots dir dejeme acasito namás, la comida se malogra i pots acabar totes les frases amb pues, pé o hoy... Una cosa genial és chebere o bacán, i un gran follón és un quilombo...
Que m'he acostumat a dormir amb sargantanes, grills catxondos i mosquits, i a conviure entre animals varis, gripaus, moscardons i gossos pelats; a menjar sense pensar gaire les coses i a caminar sense mirar massa on trepitges; a provar fruites extranyes i variades, i algunes de conegudes que per res del món s'assembla al gust de les que ens arriven a nosaltres!! Pastanagues i xirimoies gegants... a acompanyar-ho tot amb arròs i amb ua mica de sort frijoles o llenties; a tenir una dieta a base de pollastre i peix en tenderetes improvisats al carrer on les seños renten els plats en palanganes amb aigua. A despertar-me a les 8 del matí amb la cumbia a tota pastilla que posen els veins, a dormir amb el soroll de les onades quan rebenten, els galls, i els gossos que borden entre algun pito de botzina.
Fer viatges eterns en busos de dos pisos intentant evitar els seients e primera fila per no veure els adelantaments que fan els conductors; que un trajecte de 8hores estigui bé i que de 4h no sigui res!! A embotir-me juntament amb 8 persones més en una combi patint per la maleta que va lligada a dalt la furgo, o desafiar l'espai/temps amb una mototaxi decorada amb llums de neó i un equip de música millor que el del meu cotxe.. A esmorzar 1/2litre de jugo surtido i una porción de keke per menys d'1euro, i que un àpat de 3euros em sembli car...

A fer la maleta i penjar-me-la a l'esquena amb la intenció de torbar-me coses noves i desconegudes,  a perdre la vergonya i a relacionar-me amb tot tipus de persones, a coneixer nova gent cada dia, a amistats fugaces que no saps quan duraran, i a companys de llitera i habitació compartida. A despedides esperades però cada cop més difícils amb l'esperança que siguin "fins aviats".

A descobrir(me), a coneixer(m), a confiar i respectar, a oblidar les tonteries i totes les coses que em portaven mal de caps per noomés fer una cosa: viure aquesta aventura.
Llibertat. De fer el que vulgui en cada moment, agafar la motxilla i un autobus i recorrer el país de punta a punta, sense donar explicacións a ningú ni preocupar-me de res.
Desapareix el temps.
Només un mapa, i molts gomets per enganxar-hi...

Histories de pobles amb noms curiosos: Huancabamba i Chachapoyas

Definitivament vaig deixar la costa, per pujar a enamorar-me de "la sierra".

En Zorritos he pasado muchos de los que seguramente seran de "los mejores momentos de mi viaje". Tengo que agradecerles a Cleo y Willy el confiar en mi y hacerme esta gran propuesta, y por supuesto a mis chiquiiiis (y no tan chiquis ;P) con los que me he reido un monton, jugado partiditos como en la vida, bailado "la palmera", conocido y aprendido muchississimo!! Seguro que yo aprendi mas de ellos que ellos de mi. 
Nos quedamos sin hacer el cisne (cine. Grande Estefani!), sin provar el sudado, sin la fiesta de la ultima noche (se fue la luz a los 10 minutos d entrar en la disco) y sin ver en funcionamiento al gran restaurante Kresala!! (a los que vayan por alla, sigan las flechas verdes!! (yo pinte una de ellas :P))
Muchissima suerte amigos en vuestra particular aventura!! Gracias a todos, sois mi familia Zorriteña (nose si se dice asi), prometo que volvere en cuanto me sea posible, un fuerte abrazooo! se os quiere un monton!!

Bueno el que deia, despres dun mes i mig de calor, per fi pujo a les altures a passar una miqueta de fred. Quins records de la plana! Crec que encara no havia tingut temps de notar que era hivern. La primra parada va ser Huancabamba, amb la Cleo: unes 8hores de bus, creuant 3 rius (creuant literalment, per dins), encallantnos en un dells, havent de revisar la roda perque feia soroll, la gent del poble a lespectativa del carro que no pogues sortir del riu,,, choclo, cañita dulse, helados i coses varies que pujen a vendre les persones del poble a dalt l'autobus cada cop que para, haver d baixr tots i fer un tram a peu perque el cami estava esllavissat i el bus no podia dur tant de pes... Arriba Peru amigos!!!

Les muntanyes son espectaculars. INMENSITAT es l'unica paraula que em ve al cap cada cop que les miro. a les fotos no puc reflecir els llocs que estic veient...

CAP A LES HUARINGAS:  LAGUNA SHIME  

7h del mati espero el colectivo. No n'hi ha. A les 8.30h un senyor molt amable em para un cotxe que va direccio Salalar, on comenca la ruta al llac. "Pero señorita, una mujercita no podra caminar 2horas por la montaña, tendra que alquilar una bestia (cavall)", com que no?!?! Ja veureu!! "Ademas es tarde, ademas va a llover, ademas..."  Crec que ningu confiava en mi aquell dia, pero jo si!!
Una hora de viatge a Salalar i alla busco un cammpesino que em faci de guia.
En Sibilo va rapidissim el cabron! Pero com a bona "mujercita" catalana li segueixo el pas. Puro barro, m'enfango fins als genolls (estimo a la persona que va inventar el goretex de les meves botes!!!)
A les 2 hores de caminar veig el lloc. Sense paraules. Hi ha chamans fent rituals. Doncs diuen que te qualitats curatives l'aigua d'aquests llacs, i que m'hi banyi, pero esta freda de la ostia!! Aixi que nomes hi suco els peus. Comparteixo pa amb formatge amb en Sibilo (porta un machete de mig metre penjat a la cintura, val mes quedar-hi be, no fos cas que s'enfades...). La tornada es molt millor. Trobo un carro per baixar al poble altre cop pero m'haig d'esperar una hora fins que arrivin la resta de persones que hi ha al llac. El conductor, ben maco i simpatic, em compra una pulsera de les meves!! Primera venta!!! :)
La baixada es per recordar:  Cumbia, salsa, regueton a tope... em toca el seient numero 1 (ojo! explico: per aprofitar l'espai omplen a tope els carros, 2 persones al seient del copilot, 4 al darrere (6 si hi ha nens), i si el cotxe es gran i cap gent al maleter, tambe s'omple... El seient 1 seu sobre el freno de ma, on t'hi posen una manteta perque no te'l clavis, enxovat entre el conductor i el copilot...) Si ets noia, casi sempre et volen fer seure aqui (espavilats!!). Un cop arrivada, a rentar els pantalons i les botes al riu, per no malgastar aigua, i a fer maleta, que a les 7 toca fer cami a Chachapoyas!!

WELCOME TO CHACHA!!

6 hores de cami que es converteixen en dos dies de viatge accidentat: 4 hores darrere una ranxera (de les millors experiencies de la meva vida!!), vistes i muntanyes impresionants, pols i cotxes que corren entre precipicis, camins tallats, esllavissades de muntanya, 5 hores parats a la carretera, i uns quants canvis de combis i colectivos... arrivo a l'Amazones!!! 
Que al teu costat viatgi el Sr. Concejal de l'ajuntament, i que t'acompanyi fins a l'hostal de motxileros que te el seu germa, que la senyora que seia a l'altre costat em demani per fer-nos una foto al finalitzar el viatge, que els nens et mirin amb cara de sorpresa a traves dels vidres, que et cridin pel carrer "la gringaaa! la gringaaaa!!", que les senyores somriguin quan les mires... Que un home et cridi pel carrer "de que pais?!" i t'expliqui la seva vida, et convidi a passar a casa seva per ensenyar-te el gran jardi i les vistes impressionants al "canyon" que te des d'alla... Explorar una cova enfangada amb la llum duna sola llanterna, sarcofags mil.lenaris situats a penyasegats innaccecibles, caminar 2hores entre selva i vegetacio per arrivar a la tercera cascada mes alta del mon, banyar-se en la seva aigua gelada i nedar fins a sota.... pujar caminant a Levanto, para un cotxe a mig cami perque m'acabi de pujar fins al poble i que justament sigui el Sr. Alcalde... perdre'm buscant un cami inca (que encara nose per on passa!), i donar-me compte despres de 4 hores caminant que he fet la volta i he tornat al matex poble... esperar hores a veure si hi ha cotxe de tornada a Chacha, i que justament aquell dia no nhi hagi..(sort del profe de l'escola que em va baixar, sino encara hi seria!)... Coses que passen, coses que sents i veus per la tele, que la gent t'explica que els hi ha passat, pero quan em passen a mi nomes puc dir: M'encanta aquest pais!!

Contenta i felic! :)

Marinex del Peru ;P

Eieieiii!!! dilluns va ser el meu "mesversari"!!
Ja fa un meset que vaig sortir de casa, amb els trastos penjats a l'esquena (masses trastos al meu parè) i estic super contenta d'haver pogut fer aquest viatge. Estic coneixent a gent genial, amb els que comences una relació d'amistat. Amb alguns segurament ens tornarem a veure, i d'altres passaran a formar part d'un gran record aventurer, a l'apartat de "persones importants".

Va, sense posarse sentimentalona.. avui es particularment dificil escriure ja que ho faig des de la "compu" de la Cleo, que te teclat belga (i es una putada!!!) Fa una setmana vam sortir de mancora direccio Zorritos. Uns bascos que vam coneixer ens van dir aue un seu colega tenia un hostalet a aquest poble, aixi que cap aqui vam anar a parar! En Willy havia viscut uns anys a Oiartzun i ara juntament amb la Cleo estan tirant endavant aquest nou projecte. Juntament amb l'hostal (que te una ikurrinya onejant a l'entrada) i un futur restaurant, tenen una escola de surf i una fundacio (Hands&Surf) que fa activitats i classes per els nens del poble. Despres de gairebe una setmana que podria ben be haver passat a Euskal Herria, (vam arrivar a conincidir 7 bascos en la mateixa taula!) em van proposar quedarme un tems per ajudarlos a fer classes a la canalla quan sortissin de l'escola. Entre uns moments de dubte vaig decidir quedarme!! Dilluns vaig fer la primera classe, com ho trobava a faltar!!! tinc ganes de fer el maxim d'activitats possibles i que disfrutin forca els dies que estigui per aqui!

Una platja inmensa, tranquilitat, gent amable, nens que piquen a la porta i et criden per sortir a jugar, partits de basquet davant del mar fins que apaguen les llums de la pista, crancs taronjes que corren de costat quan algu s'acosta a la platja, conviure entre gossos, gats, granotes, mosquits i animals varis... cavalls i vaques pasturant per la platja, pescar peixos enormes fins trencar el fil de la canya; perseguir crancs amb una branca d'arbre per tenir carnaca per pescar, 'armar una carpa' pel campeonat de surf i que sobrin mes ferros dels que hi ha muntats, la primera festa en disco peruana tornant a casa mentre dilubia saltant pels bassals,,, nens que volen ser enginyers civils, biologa molecular, infermera o simplement qualsevol carrera universitaria per poder tenir una bona feina i viatjar... es alucinant al que aspira aquesta canalla, espero de veritat que puguin aconseguirho!

Però no tot és bonic.. nenes que son mares de molt joves, pares que criden a totes hores, matxisme i constums que fins no fa gaire tenien també els nostres pares, avis o antecedents... hi ha moooltissima feina a fer aqui, sobretot de sociabilitzacio amb el medi ambient. No hi ha contenidors, la gent tira la bassura al terra  o el que és pitjor, al mar... en pobles de platja, on la forma de treball de gairebé tothom es la pesca, com poden contaminar el mar d'aquesta manera? sembla extrany... sort que mica en mica es va conscienciant a la canalla, amb l'esperanca que algun dia aixo pugui canviar...

Ja estic oficialment sola, han marxat tots els que quedaven de la colla: Pablo, Miki, Will ha sido divertidisimo pasar este tiempo 'paseando' con vosotros, haberos dejado algunas expresiones catalanas para vuestros proximos viajes!! ;) Tambien Goitz i Ander, vascos fugazes con los que he compartido, entre otras cosas, una langosta de 20s. i cervecitas de despedida/bienvenida! Un abrazo grande amigos!! :)


Us deixo unes foticos de la meva caseta temporal!!
un petoooo

catalans, alemanys, bascos, i latinos...

FOTOOOOOOS!!!!! :) <fes click!! 
y abajo en castellano...

Dos catalans, una alemanya, un basc, un colombia i un argeni.... Podria semblar un acudit, pero es l'inici d'una setmana de molts riures i moments divertits!
Vaig sortir de Lima ja fa una setmana i mitja direccio Huanchaco amb la intencio de quedarm-hi un parell de dies, pero ja se sap que a vegades (i per sort!) les coses no surten com una s'espera... Alla vam coincidir tot un grup de gent, segurament molt diferents, pero amb una cosa en comu, estar fora de casa. Classes de surf amb en Chicho, postes de sol, un hostal on et senties com a casa, treure la barbacoa al carrer, cuinar la pitjor carn que he menjat mai, histories, excursions a ruines Incas, agafar onades (o intentar-ho), nedar contre la corrent, parlar de "tubos, quilles, pites, bones onades...", l'estil neopreno, sortir de l'aigua amb classe i la taula de surf sota el brac, "rema, rema, rema...".... Crec que sempre li tindre un especial carinyo a aquest petit poble de costa, per els grandissims moments que hi he passat i la fantastica gent que hi he conegut!

Fa un parell de dies tota la troupe vam agafar el bus per pujar una miqueta mes al nord, a Lobitos, un poble desert, fantasma, amb cases de fusta destrossades... pero una platja impressionant per surfejar! Com a bons surferos experts que som, vam agafar com vam poder les onades (o elles ens van agafar a nosaltres) pero tambe es divertit fer el cafre i rebolcar-se de tant en tant!! Aixi doncs, vam despedirnos de l'Iiñaki de 'La Casona', un basc catxondo que porta aquest magnific hostal (sense aigua corrent, plagat de mosquits, pero amb un amibientillo i un bon rotllo pel que va valer la pena passar-hi dues nits!) i de la Mel i en Salvi, la parella aventurera per excelencia, que ens han arrastrat a tots a utilitzar la cuina del McCallum fent pastes i arrosos amb verduretes i batuts de platan. Si llegiu aixo, que acabeu de tenir unes bones setmanes, que aquest viatge s'acaba, pero les aventures continuen!! Un plaer compartir aquesta setmana amb vosaltres, ens veiem per terres catalanes!!!
La resta estem al nord de Peru, a Mancora, la ciutat turistica costera per excelencia,,, el Platja d'Aro Chamaquito, on a falta d'onades, farem cervesetes i bailoteos als baretos "reguetoneros" de la platja!!


Guapos i guapeees, ens llegim aviat!! Una fortiiiiiissima abracada i moooolts petons!!!!

*perdoneu les faltes, pero aixo descriure amb un teclat que no funciona, no permet accents ni molta cosa mes... xau xaaaauu!!!

**Entre tot aixo... saber que soc tieta postissa d'un petit conguito guapissim, em va donar una gran alegria! Pixurriii ja tinc ganes de coneixel!!! felicitats superpapiiis!!


............................................................................................

Dos catalanes, una alemana, un vasco, un colombiano y un argentino... Podría parecer un chiste, pero es el inicio de unas semanas de risas y momentos divertidos!
Salí de Lima ya hará una semana dirección Huanchaco, con la intención de quedarme un par de días, per ya se sabe que a veces (y por suerte) las cosas no salen como una se espera... Allá coincidimos un grupo de gente, seguramente muy diferentes, pero con una cosa en común: estábamos fuera de casa. Clases de surf con Chicho, puestas de sol, un hostel donde te sentías como en casa, sacar la barbacoa a la calle, cocinar la peor carne que hemos comido, historias, excursiones a ruinas Incas, correr olas (o intentarlo), nadar contra corriente, hablar de "tubos, quillas, pitas, y buenas olas...", el estilo neopreno, salir del agua con "clase" y la tabla de surf debajo del brazo, "rema, rema, rema..."... Creo que siempre le voy a tener especial cariño a este pequeño pueblo costero, por los grandes momentos que pasé allí, y la gente que conocí!

Hace un par de días toda la troupe tomamos el bus para subir un poquito más al norte, a Lobitos, un pueblo desierto, fantasma, con casas de madera destruidas.... pero una playa impresionante! Como buenos surferos expertos que eramos, agarramos las olas como pudimos (o ellas nos agarraron a nosotros!)... pero que divertido fue que nos volcaran!! Así que, en un par de días nos despedimos de Iñaki de "La Casona", un vasco cachondo que lleva este fantastico hostel (sin agua corriente, lleno de mosquitos, pero con un ambientillo y buen rollo por el que mereció la pena pasar allí dos noches!) y de Mel i Salvi, la pareja aventurera por excelencia, que nos arrastraron a todos a usar la cocina del McCallum haciendo pastas y arroces con verduritas y batidos de plátano  Fue un placer compartir esta semana con vosotros, nos vemos por tierras catalanas!! 

El resto estamos al norte de Perú, en Mancora, la ciudad turística costera por excelencia... donde a falta de olas, tomaremos cervecitas y haremos unos bailoteos en los bares "reguetoneros" de la playa!! 

Guapos y guapas, nos leemos pronto! Un fuerte abrazo!!

Bon dia Lima!!

FOTOS DE LIMA!!! :)    <- Us deixo les fotos dels dies a Lima

                                       <-Acá os dejo las fotos de los días en Lima... y más abajo y en azul, os lo escribo en castellano ;P

El cap de setmana abans de marxar va ser espectacular... De despedida de veritat! De divendres a diumenge, dormint poques hores, veient amics, festa, cerveses, vermuts, sacs de dormir... A totes les persones que vau estar amb mi aquell cap de setmana, gràcies per deixar-me rebentar-ho tot! Disfrutar de cada moment dient "És que dilluns marxo a Perú" i ajudant-me a fer-ho més suportable. El diumenge, amb son i descolocada, em van venir realment els nervis... Sort de la superinquilina que em va ajudar a fer la maleta. Jo era incapaç de fer res. Quan ens vam despedir, em va entrar el pànic. Però pànic de debò. Poques vegades havia sentit això... Por. Por de no saber què em trobaria l'andemà, d'anar-me'n a lo desconegut, "si tothom s'acomoda...perquè jo he de fotre el camp!?! Estic boja...", crec que vaig plorar com mai, mai m'havia sentit tant insegura...no vaig dormir en tota la nit... Però l'andemà.... Sort que va arribar l'andema! 

Vaig tenir la sort de la força dels meus pares tot el camí fins a l'aeroport de Barcelona, em vaig sentir com en una pel·lícula al abraçar-los davant dels controls de seguretat, però nosé com, vaig ser una persona nova al travessar el detector de metalls. Al veure l'avió. Al sentir que estava fent el que feia tant temps somiava i planejava...

Si hagués de començar-ho  a escriure de nou, potser ara ho faria diferent... Però deixaré tal com estan les coses que vaig escriure allà, amb l'emoció, les presses, les faltes a causa dels teclats... El que sí que faig, deixo l'enllaç de l'album de picassa amb les FOTOS de la setmana de"prova"que vaig passar a Lima. 

POSEM-HI MUSICA!!: http://youtu.be/mReLZTCle78

Ja fa una setmaneta que vaig sortir de casa, i només he de dirt que estic molt contenta, molt feliç, i amb moltes ganes de fer i veure coses noves!!

Dilluns
6:00 - Amunt! Nervis, ho tinc tot? no em deixo res? Cotxe i cap a l'aeroport!
11:30 - S'enlaria l'avió! Nervis convertits ens il·lusió, ganes de plorar, pel·licules, música, seure de mil maneres diferents en un seient d'avió... 10 hores per davant...
17:00 (23:00 a Catalunya) - Miami!! Aire (per fi!), voltar per l'aeroport sense poder-ne sortir, 8 hores d'espera... Son, cansament, agovio, entortolligar-me pels seients de l'aeroport...
1:00 (6:00 a Catalunya) - Avió cap a Lima!! només recordo seure i quedar-me fregida, despertar per escoltar "pollo o pasta?", "nada gracias!!", i tornar a dormir...
Dimarts 8:00 (14:00 a Cataluya) - Descolocada, descontrolada,  cansada, amb son.... però a Lima!!!

Lima és una ciutat ben extranya...no sabria dir si m'ha agradat o no. Té zones que podríen ser modernes, tot i que no ho són del tot, zones clàssiques i senyorials, però tampoc ho són del tot... És enorme, no m'ho imaginava pas! La gent és sèria, com tímida, tret de les persones grans, que són més amables i simpatics!

He tingut sort dels meus padrins de viatge, que m'han ajudat a conèixer aquesta ciutat, situar-me i veure un munt de coses divertides! Anar a veure el "sunset" a la platja, esquivar el transit, patir per la meva vida al travessar el carrer, pasos de zebra que no serveixen de res, cotxes que giren a la dreta en avingudes de tres carrils i estan al de l'esquerra, soroll, més soroll, botzines que piten dient "ei que estic aquí!", la "ley del más fuerte", aquí tothom passa per on vol, els taxistes afluixen i piten cada cop que et passen pel costat, regatejar, estafes, gent que et mira raro, platjes que no tenen res a veure amb les nostres, quilòmetres i quilòmetres de mar, quilòmetres de sorra plens de tumbones, sombrilles, taules i cadries, gent venent "marcianos" (els nostres flash), pollo en su salsa, vestits i mil coses més... Pardos Chicken, restaurants on només serveixen pollastre, una paelleta valenciana per dinar diumenge, Pisco Sour (mai diria que una beguda amb ou pot ser bona, doncs ho és!),
Butifarras que no tenen res a veure amb les nostres, Inka Cola (una mala idea) i chicha morà, té collons haver de sopar per primera vegada amb un vigatà a Lima, montanyes de ceviche, empanades i fruita gegant... Desert i muntanyes al sortir de Lima (sembla impossible!), chaboles de colors que pujen muntanya amunt, "combis" que et porten a tot arreu per 1sol (i agraeixes haver arrivat bé!), mototaxis, "el salto del fraile", places enormes amb cases de colors, ocells negres extranys, programes de tele doblats amb "chamaquito", el meu accent català d'interior, un senyor que reparteix propaganda electoral i diu "ay no! si usted no és de aquí! y de donde és?" "yo de catalunya!", desxifrar les frases que diuen els peruans, "desea usted boleta?" als supermercats, un "tu eres catalana eh!" del treballador del consulat, "ey tu, la alta! la alta!" pel centre de Lima... En fí, molts bons moments i riures que deixo associats a aquesta emorme ciutat. :)

Aquesta nit agafo el bus (ojo! buscama-cruzero, con refrigerio incluido!) i cap al nord a fer surf! Ja us explicaré si ho he aconseguit... ;P

Una gran abraçada des de l'altre punta del món!!

...........................................................................................

El fin de semana antes de partir fue espectacular... De despedida de verdad! De viernes a domingo, durmiendo pocas horas, viendo amigos, fiesta, cervezas, sacos de dormir... A todas las personas que estuvieron conmigo ése fin de semana, gracias por dejarme reventar-lo todo! Disfrutar de cada momento diciendo "Es que el lunes me voy a Perú" y ayudándome a hacerlo más soportable. El domingo, con sueño y muy descolocada, llegaron finalmente los nervios... Suerte de mi superinquilina que me ayudó a hacer la mochila. Yo era incapaz de hacer nada... Cuando nos despedimos me entró el pánico. Pero pánico del de verdad. Pocas veces había sentido eso... Miedo. Miedo de no saber que encontraría al día siguiente, de ir a lo desconocido, "Si el resto de mundo se acomoda, porqué yo tengo que irme!!? Estoy loca...", creo que llore como nunca, me sentí muy insegura...no dormí en toda la noche... Pero a la mañana siguiente... Suerte que llego la mañana siguiente!
Sentí la fuerza de mis padres que me acompañaron hasta el aeropuerto, me vi como en una película al abrazarlos delante de los controles de seguridad, pero nosé como, me convertí en una nueva persona al cruzar el detector de metales. Al ver el avión. Al sentir que estaba haciendo todo lo que durante tanto tiempo había soñado y planeado...
Si tuviera que volverlo a escribir, seguramente lo haría diferente... És por eso que voy a dejar los textos tal como los escribí allá, con la emoción, las prisas, los fallos a causa de los teclados... El que sí he hecho es dejaros el enlace del álbum picassa con las FOTOS de la semana de "prueba" que pasé en Lima. Allá va! :

Ya hace una semana que salí de casa, y solo puedo decir que estoy contenta, feliz y con muchas ganas de vivir y hacer cosas nuevas!

Lunes:
6:00 - Arriba! Nervios, lo tengo todo? no me dejo nada? Coche y para el aeropuerto!
11:30 - El avión arranca! Nervios convertidos en ilusión, ganas de llorar, películas, música, sentarme de mil formas distintas... 10 horas por delante...
17:00 (23.00 en Catalunya) - Miami!! Aire (por fin!), pasear por el aeropuerto sin poder salir, 8 horas de espera... sueño, cansancio, agobio, "acurrucarme" por los asientos del aeropuerto...
1.00 (6.00 en Catalunya) - Avión hacia Lima!! solo recuerdo sentarme y quedarme frita, despertar al escuchar "pollo o pasta?", "nada gracias!", y volver a dormir...
Martes 8.00(14.00 en Catalunya) - Descolocada, descontrolada, cansada, con sueño... pero en Lima!!!

Lima es una ciudad extraña... no sabría decir si me gustó o no. Tiene zonas que podrían ser modernas, pero no lo son del todo, zonas clásicas y señoriales, pero tampoco lo son del todo... Es enorme, y me sorprendió! La gente es seria, un poco tímida, menos la gente mayor, que son más amables y simpáticos!
He tenido suerte de mis padrinos de viaje, que me han ayudado a conocer esta ciudad, situarme y ver muchas cosas divertidas! Ir a ver el "sunset" en la playa, saltar entre el trafico, sufrir por mi vida al cruzar las calles, pasos de zebra que no sirven para nada, coches que giran a la derecha en avenidas de tres carriles mientras están en el de la izquierda... ruido, más ruido, bocinas que pitan diciendo "chee que estoy acá!!" , la "ley del más fuerte!", acá todo el mundo pasa por donde quiere, los taxistas aflojan i pitan cada vez que te pasan al lado, regateos, estafas, gente que te mira con cara extrañada, playas que no tienen nada que ver con las nuestra, kilómetros y kilómetros de mar, kilómetros de arena llena de hamacas, sombrillas, mesas y sillas, gente vendiendo "marcianos", pollo en su salsa, vestidos y mil cosas más... Pardos Chicken, restaurantes donde solo hay pollo, una paella valenciana para comer el domingo, Pisco Sour (nunca habría dicho que una bebida con huevo sería buena!)
Butifarras, Inka Cola (fue una mala idea) y chicha morà... Tiene telita cenar por primera vez con un amigo de Vic en Lima, montañas de ceviche, empanadas y fruta gigante... Desierto y montañas al salir de la ciudad (parece imposible!), chabolas de colores que suben montaña arriba, "combis" que te llevan a todas partes por 1 sol y agradeces haber llegado viva! Mototaxis, "el salto del fraile", plazas enormes con casas de colores, pájaros negros raros, programas de televisión doblados al español "peruano", mi acento catalán de interior, un repartidor de propaganda electoral que dice "ay no! si usted no es de aqui! de donde es?" "yo de Catalunya!", descifrar las frases que dicen los peruanos, "desea usted boleta?" en los supermercados, un "tu eres catalana eh!" del trabajador del consulado, "hey tu, la alta! la alta!" al pasear por el centro de Lima... en fin, muchos buenos momentos y muchas risas quedan asociadas a esta enorme ciudad :)

Esta noche tomo el bus (ojito! bus cama-crucero, con refrigerio incluido!) i hacia el norte a surfear!! Ya os contaré si lo consigo.. ;P

Un fuerte abrazo desdel otro lado del mundo!! 

Benvinguts a un gran viatge!!

Super Cançó per aquesta ocasió!! http://youtu.be/GMoRGOqLDVc 

Any nou, vida nova i.... raconet nou!!
Les coses canvien, ens fem grans.. i ens hem d'anar renovant!
I degut a l'aventura que em comença a partir de dilluns, he decidit donar un "nou aire" a aquest petit bloc! No és definitiu. La veritat és que m'agrada... però el trobo soso... Però té una cosa per la que l'he escollit: MALETES!
Així que de moment el deixarem així, fins que em baixi la inspiració divina i decideixi què posar-hi de fons!

Apali doncs, amb això us dono la benvinguda a aquesta nova etapa, on us explicaré les meves aventures per terres peruanes! La veritat és que no tinc ni idea de què passarà a la meva vida a partir del dilluns. Espero conèixer molts llocs nous, diferents, aprendre molt de la gent, dels entrebancs que em vagi trobant, espero viure experiències inimaginables, espero conèixer gent estranya, rara, divertida, aventurera, gent que m'ensenyi coses! Espero disfrutar com mai, saber aguantar els mals moments (i que siguin pocs!!) i emportar-me un bon record d'aquesta experiència!

Guapos i guapes, que me'n vaig!! Gràcies per (tot i pensant que estic un pèl sonada (cosa que ja sabíem tots des de fa temps...)) apoiar-me i donar-me suport en això! Cadascú té les seves necessitats en moments de la vida, aquesta és la meva ara mateix! Us trobaré a faltaaaar!! Un petonàs enorme i fortes abraçades!!

Muaaaaaaaakss!!! :)

...porqué la vida és más vida Manuel, si se vive como si fuese la última vez...